Intèrpret i compositor: l'abc d'un pianista

M'hagués agradat assistir a la conversa que va tenir lloc a La Pedrera, ja fa un any, entre Jordi Llovet (excel·lent professor meu) i Alfred Brendel (admirat pianista). Per sort, aquest intèrpret, tot i haver deixat els escenaris l'any 2008, continua exercint com a transmissor del que ell diu que és casa seva: els llibres, la música i l'art. I, per aquest motiu, he pogut veure que estic davant, no només d'un gran pianista, sinó d'una persona que ha viscut la música des del més enllà de les cordes que vibren quan una tecla és tocada. El seu llibre, publicat per Acantilado, sorprèn en cada línia. Després d'haver realitzat els meus estudis de piano, anys en què vaig descobrir diferents maneres d'aprendre i ensenyar, arriba Brendel i em recorda que "les regles només existeixen per a ser qüestionades". Els dos últims anys dels meus estudis,vaig tenir la sort de tenir una professora que m'ho va transmetre i...vaig ser molt feliç! De la interpretació de l'estudi de Chopin, va dependre, no que prengués una decisió important, sinó que m'hi posés davant sense les normes establertes, sense prejudicis i és que:

"cada obra maestra, incluso cada frase, es en cierto modo un mundo nuevo."

Aquest món nou el vaig trobar i la interpretació davant el teclat em va ensenyar el que Alfred Brendel diu a l'entrada sobre la senzillesa i que ho ha après d'Einstein (un altre savi):

"todo debería hacerse de la manera más sencilla posible, pero no más simple. Una simplificación inadmisible es exactamente igual de deplorable que una complicación innecesaria. Esto es válido para todos los ámbitos de la vida" (p.118)

Brendel ens ofereix unes descripcions ben personals i genials: "ritardando", silenci, profunditat, practicar, diversitat, així com moltes altres, estan tractades de manera que es reconeix la quantitat d'hores que Alfred ha passat davant el piano. Fins i tot, la ironia hi té cabuda quan dedica una entrada a la "tos":

"Si no le queda a usted más remedio que toser, procure hacerlo en los pasajes suaves o en las pausas generales: conseguirá con toda seguridad la medalla al tosido" (p.130)

Amb el subtítol  "Un llibre per als amants del piano", no podia faltar una entrada dedicada a l'amor. Una entrada a tenir en compte tots aquells, amateurs o professionals, que desitgem fer despertar el que ens diuen les partitures:

"El amor a las piezas que tocamos puede (e incluso debe) traspasar el marco de lo puramente estructural. El color, la calidez, la pasión, la belleza sensible convertirán en un ser vivo al objeto musical del amor" (p.14)

...entenc que Alfred Brendel consideri casa seva l'art, els llibres i la música.

El contrapunt, una altra manera de mirar la realitat

Virginia Woolf no decep mai. Des que vaig llegir el seu llibre "Les onades" ("The waves", 1931), al meu estiu dels 17 anys, n'he estat una fidel lectora seva. Feia anys que volia tornar a la lectura d'aquesta gran escriptora i ha estat "Atardecer en Sussex" el que ha fet que, novament, em deixés captivar per l'escriptura encisadora de Virginia. La lectura d'aquests assajos i articles, juntament amb el viatge familiar que hem fet aquest estiu a Anglaterra, ha fet que evoqués  grans moments i sentiments viscuts.

Whiting Bay, Illa d'Arran. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà)

      Són articles dedicats a les meves grans passions: música, viatges, art. Però, Virginia Woolf no en fa un retrat de viatgera comuna, sinó que les descripcions són sensacions, sentiments, apropament a tot des dels sentits. Mentre llegia cada assaig, l'escriptura de Virginia Woolf m'acostava a una "mirada de contrapunt" de tot allò que vivia. Com quan escoltes Bach. Vaig llegir l'altre dia que el contrapunt de Johann Sebastian Bach és la síntesi millor que mai s'ha obtingut entre dues dimensions (o més). I és que el contrapunt ens acosta a una interacció melòdica que només descobrim quan escoltem amb profunditat.

Aquesta escriptora del grup de Bloomsbury ho viu així; des d'una profunditat que fa que expliqui qualsevol vivència des de "fora" de la realitat, però, sense allunyar-se d'ella. Només cal llegir "Paseo Nocturno". Una excursió amb els seus amics per la nit és explicada des d'uns ulls i unes oïdes segellades...però presents:
el so d'un carruatge, la llum d'un far llunyà, una veu d'un desconegut que sona des de les profunditats, les veus estranyes dels excursionistes, la veu d'un granger; tot això, al costat del silenci-del contrapunt del silenci-ens acosta a acompanyar Woolf en un passejada serena a la vora dels penya-segats sota la llum de la nit:

"Una procesión solemne de grandes acantilados marchaba hacia el mar enfrentándose a la noche y a las olas del Atlántico (...) Periódicamente un faro distante hacía brillar su sendero dorado a través de la niebla y de repente recordaba las abruptas formas de las rocas (...) Los alrededores estaban tan desdibujados que parecía prudente no abandonar la carretera" (p.53-54)

Kildonan, Illa d'Arran a Scotland. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà)

Far de Pladda, Illa d'Arran a Scotland. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà)

      També he llegit en clau de contrapunt l'assaig sobre Bayreuth: òpera i entorn durant el festival.
De sobte, la realitat és la funció musical...s'obre el teló i ens trobem amb unes càlides tardes d'estiu.

"El sol extrae fuertes aromas del heno y de los pinos, y si uno es capaz de pensar, es para integrar el sencillo paisaje con el paisaje del escenario. Cuando la música cesa, la mente se relaja y expande en el plácido entorno: el calor y la luz amarilla, y los ruidos intermitente pero no inarmónicos de insectos y hojas alisan los pliegues. En el siguiente enteacto, entre las siete y las ocho, también hay otra actuación aquí fuera: ahora hay menos luz y hace bastante más fresco; la luz es más débil y los caminos ya no están cruzados por repetidas franjas de sombra. Las figuras con vestidos vaporosos que se mueven entre los árboles de la avenida con el cielo azul de fondo producen un efecto curiosamente decorativo. Finalmente, cuando termina la ópera ya es muy tarde; y cuando uno vuelve la vista después de bajar media colina, puede ver el oscuro torrente de carruajes que desciende con sus faroles balanceándose unos sobre otros como antorchas irregulares"

No cal afegir res més: bellesa, contemplació i art quan aixequem el teló de la vida.

Les pomes silvestres de Thoreau/ Las manzanas silvestres de Thoreau

  "Así pues, hay un pensamiento para el campo y otro para la casa. Me gustaría que mis pensamientos, como las manzanas silvestres, fueran alimento para los caminantes, y no garantizo que sean agradables si se catan en casa" (H.D. Thoreau)

     Entendre aquest fragment, només és possible si es llegeixen les vuitanta-tres pàgines d'aquest deliciós escrit que Thoreau ens va deixar sobre aquest fruit de la tardor: la poma. I, és més, penso que podem acabar d'entendre més el seu significat si, previament, s'ha llegit "Walden": dos anys al bosc fa que la descripció de vida fora de la civilització ens encomani un desig de viure aquesta experiència encomiable. I la vivència lenta i detallista del que la natura ens ofereix és el resultat d'aquest petit "assaig". Sembla que de dedicar un petit llibre a la poma no se'n pugui treure suc, però, us asseguro que si les pomes són silvestres, aquest suc el teniu assegurat.

        En primer lloc, segur que hi ha qui pensa que la poma és fruit de tot l'any i, no, a la primavera és quan en podem veure les flors i, a la tardor, en neix el fruit. Comparteix estació amb la magrana, el raïm i el caqui. Però, sembla que la poma n'és la reina pel que fa a les cerimònies que es dediquen als pomers quan arriba l'hivern. Devonshire és un dels comtats anglesos que celebrava aquestes cerimònies tot "cridant" al pomer que donés un bon fruit la temporada següent.

      La història, la flor, el fruit, el fred i les gelades de l'hivern, la terra i el dificultós creixement fan que tot el llibre sigui una metàfora de la nostra vida:

"¡Cuántas dificultades puede superar para dar un fruto dulce! Aunque bastante pequeño, su sabor puede resultar igual, o incluso superior, al del que ha crecido en un huerto. Quizá es más dulce y más sabroso por las mismas dificultades que ha tenido que afrontar."(p.45)


       Fins i tot, el capítol dedicat al bateig de les pomes silvestres et fa recórrer els camins dels llocs més amagats: Manzana de los Bosques, Manzana que crece en las cañadas de los Bosques, Manzana de los Prados, Manzana del Paseante, Manzana de la Ardilla, Manzana de Seto, Manzana del Ferrocarril...
Ara que hem estrenat la tardor, podem aprofitar alguna estona per arribar a aquests indrets ocults i descobrir pomes que encara potser queden per batejar.

 

 
 
      Gràcies a la llibreria Documenta que s'ha traslladat al meu barri, he descobert aquest llibre de Thoreau que us recomano. Recordo que el meu primer llibre a la seva antiga seu va ser "El elogio de la sombra" del japonès Tanizaki. D'això ja fa una pila d'anys. Dues petites joies que m'han obert les portes a una gran llibreria on sempre he trobat lectures que m'han acompanyat sempre. També us recomano anar a badar per Documenta, segur que sortiu amb un nou llibre que no us deixarà indiferents.

 


"Las manzanas silvestres de Thoreau"


 "Así pues, hay un pensamiento para el campo y otro para la casa. Me gustaría que mis pensamientos, como las manzanas silvestres, fueran alimento para los caminantes, y no garantizo que sean agradables si se catan en casa" (H.D. Thoreau)

     Entender este fragmento, sólo es posible si se leen las ochenta y tres páginas de este delicioso escrito que Thoreau nos dejó sobre este fruto de otoño: la manzana. Es más, pienso que podemos terminar de entender más su significado si, préviamente, se ha leído "Walden": dos años en el bosque hace que la descripción de vida fuera de la civilización nos contagie un deseo de vivir esta experiencia envidiable. Y la vivencia lenta y detallista de lo que la naturaleza nos ofrece es el resultado de este pequeño "ensayo". Parece ser que de dedicar un pequeño libro a la manzana, no se pueda sacar jugo, pero, os aseguro que si las manzanas son silvestres, este jugo lo tenéis asegurado.

        En primer lugar, seguro que hay quien piensa que la manzana es un fruto que tenemos durante todo el año. Pues no, es durante la primavera cuando podemos ver sus flores y, durante el otoño, cuando nace el fruto. Comparte estación con la granada, la uva y el palo santo. Pero, parece que la manzana es la reina de esta estación por lo que respecta a las ceremonias que se dedican a los manzanos cuando llega el invierno. Devonshire es uno de los condados ingleses que celebraba estas ceremonias suplicando al manzano que diese un buen fruto la temporada sigüiente.

      La historia, la flor, el fruto, el frío y las heladas de invierno, la tierra i el difícil crecimiento hacen que todo el libro sea una metáfora de nuestra vida:

"¡Cuántas dificultades puede superar para dar un fruto dulce! Aunque bastante pequeño, su sabor puede resultar igual, o incluso superior, al del que ha crecido en un huerto. Quizá es más dulce y más sabroso por las mismas dificultades que ha tenido que afrontar."(p.45)


       Incluso, el capítulo dedicado al bautizo de las manzanas silvestres te hace recorrer lugares recónditos: Manzana de los Bosques, Manzana que crece en las cañadas de los Bosques, Manzana de los Prados, Manzana del Paseante, Manzana de la Ardilla, Manzana de Seto, Manzana del Ferrocarril...
Ahora que hemos estrenado el otoño, podemos aprovechar algún momento para llegar a estos rincones ocultos y descubrir manzanas que aún quedan por bautizar.

 

  Gracias a la librería Documenta que se ha trasladado a mi barrio, he descubierto este libro de Thoreau que os recomiendo. Recuerdo que mi primer libro en su antigua sede fue "El elogio de la sombra" del japonés Tanizaki. De esto hace ya bastantes años. Dos pequeñas joyas que me han abierto las puertas a una gran librería en el centro de Barcelona donde he encontrado lecturas que siempre me han acompañado. También os recomiendo dejaros perder por Documenta (incluso abren los festivos para no perder su vieja costumbre), seguro que salís con un nuevo libro que no os dejará indiferentes.

Manifest d'Humanisme: apreciar allò que és inútil

La mort de Jaume Vallcorba el passat 23 d'agost em va agafar de sorpresa. Ja fa anys que va ser una persona que em va captivar. Va venir al programa "Avisa'ns quan arribi el 2000" del Canal 33 i ja vaig veure que era davant un humanista pur i un esteta en essència, d'aquelles persones que t'hagués agradat tenir de professor o, simplement, posar-te sota les seves ordres en una editorial que, per a mi, ha estat el lloc on he trobat els "meus llibres"... els llibres on m'hi he trobat: Acantilado.

 Precisament, el dia que va morir aquest gran editor, tot just estava saborejant les darreres pàgines d'un llibre que crec que hauria de llegir tot aquell que vulgui entendre la persona des del fons nítid de qui no espera "inversions monetitzables":

"Me interesa subrayar la vital importancia de aquellos valores que no se pueden pesar y medir con instrumentos ajustados para evaluar la quantitas y no la qualitas. Y, al mismo tiempo, reivindicar el carácter fundamental de las inversiones que generan retornos no inmediatos y, sobretodo, no monetizables" (p.15)

Però, una de les qüestions tractades que més m'ha agradat és que no es tracta de caure en el típic plantejament de sempre: ciència vs. humanisme. Ho fa en el punt catorze de la segona part del llibre titulada: "La Universidad-Empresa y los Estudiantes-Clientes".   En aquesta brillant segona part, presenta l'ensenyament a les universitats en disset punts de raonament clar i evident sobre el nostre món acadèmic i/o cultural, científic o humanístic: els estudiants com a clients que "compren" diplomes o graus, privilegiar la professionalització dels estudiants i no la qualitat de l'ensenyament, perseguir la bellesa fàcil (entenguis com a manera de viure la cultura fàcil, sense pèrdua de temps ni exigències en la comprensió), la lògica utilitarista a l'hora de menysprear l'estudi de les llengües mortes (?) i l'obsessió per l'anglès, la lectura de resums o sinopsis i no de les fonts originals, la falta d'identitat de les llibreries, engolides per les vendes dels llibres mediàtics...i, sobretot, voldria afegir especialment el punt dedicat a Víctor Hugo (a qui vaig dedicar l'anterior entrada del blog). L'any 1848 ja va escriure que la crisi no se supera amb una retallada en l'àmbit de la cultura, sinó duplicant el seu pressupost:

"Han caído ustedes en un error deplorable; han pensado que se ahorrarían dinero, pero lo que se ahorran es gloria" (p.85)

Stratford-upon-Avon, 5 d'agost del 2014 (Foto: Marta Millà)

 I, ara que estem ja a punt de començar un nou curs, us deixo amb aquesta reflexió de Nuccio Ordine que hauria de llegir-la tota persona responsable del futur de la nostra societat:

"En los próximos años habrá que esforzarse para salvar de esta deriva utilitarista no sólo la ciencia, la escuela y la universidad, sino todo lo que llamamos cultura. Habrá que resistir a la la disolución programada de la enseñanza, de la investigación científica, de los clásicos y de los bienes culturales. Porque sabotear la cultura y la enseñanza significa sabotear el futuro de la humanidad" (p.111)

Stratford-upon.Avon, 5 d'agost (Foto: Marta Millà)

Víctor Hugo: Turisme i Ecologia

La il·lusió de les múltiples activitats dels meus fills durant aquest final de curs ha fet que no hagi pogut dedicar el temps que volia a parlar d'algun dels llibres que he llegit fins ara. Esdeveniments escolars, finals de futbol, assajos i festival de ballet, recollida de notes...en fi, és el que passa en aquestes dates, tot s'ajunta.  M'agrada veure com ha passat un curs més i arribem cansats a un estiu que se'ns obre com a temporada de descans i de noves vivències familiars. Segurament, molt diferents a les viscudes durant el dia a dia del curs escolar. 

 Una recomanació de lectura per aquest estiu és el petit llibre: "Pamplona", de Víctor Hugo. M'ha fet reviure el meu curs viscut a Pamplona, ja fa uns quants anys. Tinc grans records dels meu pas per aquella ciutat. Vaig acabar-hi els meus estudis musicals (bé, això d'acabar és un dir...mai s'acaba d'estudiar música i, per descomptat, això és una sort) i vaig donar classes en una escola que ocupava un edifici que bé podria ser el palauet que es troba Víctor Hugo en el seu passeig cap a la catedral.  

"No me acuerdo en qué calle hay una puerta de palacio que me impresionó" (p.32)

La veritat és que la descripció que en fa, sembla realment la del Palacio de Ezpeleta del segle XVIII, seu actual del Conservatori de Música. 

La Pamplona que ens descriu Víctor Hugo és molt diferent a la Pamplona actual: "Hacia las diez de la noche, la plaza se vacía y Pamplona se duerme (...)A media noche el silencio es completo" (p.53)

Actualment, no crec que Pamplona s'adormi a les 10 de la nit, però, el que més m'ha cridat l'atenció d'aquest escrit de Víctor Hugo és, a banda de la fantàstica descripció detalladíssima de la catedral, la visió d'una manera de fer turisme que no va pas malament tenir-la en compte ara que estem a punt d'encetar el mes d'agost i molts estem a punt de fer les vacances. És aquesta mirada que fa que tot no sigui sempre el mateix:

"¿Qué es el mar? Una playa o una duna y una gran línea azul o verde muy antipática. ¿Qué es el Rin? Una corriente de agua, una roca y una ruina; luego más agua, otra roca y otra ruina (...) ¡Valientes imbéciles que no imaginan el papel inmenso que representan el detalle y el matiz" (p.23)

Ruta del Císter, abril 2014 (foto: Marta Millà)

 Que la novetat i la immediatesa no siguin la finalitat dels nostres viatges és una bona manera de fugir d'aquesta manera consumista de viatjar. Trobar el detall i el matís en cada objecte fa que pervisqui en el nostre record la memòria d' aquell moment desitjat i esperat. I és que el valor dels objectes és fonamental en el relat autobiogràfic de l'estada del francès a Pamplona. Els objectes ens retornen el nen i el jove que hem estat.

També la mirada ecològica s'afanya a fer-se present:

"Cada cosa en la naturaleza da al hombre el fruto que lleva, el bien que produce (...) Hay que civilizar también al hombre para la naturaleza. En este sentido está todo por hacer" (p.21)

I, avui, un segle i mig després, comprovem que és cert, que resta tot per fer.

Ruta del Císter, abril 2014 (foto: Marta Millà)

"Un nen que no oblidaré"

"L'August, un personatge que no podràs oblidar mai".

Aquesta és la frase que vaig llegir a la portada del llibre que m'ha mantingut aquests dies enganxada a una història que et fa veure la vida d'una manera ben diferent: des de la mirada i els sentiments d'un nen que t'encamina cap a una vivència de la tendresa i la consideració envers els altres. I segur que és un nen que no oblidaré mai perquè cada dia puc trobar un "August". No cal tenir una malaltia genètica que hagi transformat la cara d'una persona per saber que ser considerat en la diferència ajuda, segur, a ser molt millor persona quan acaba el dia.

Fa anys, vaig tenir una experiència que em va fer canviar la manera de veure la realitat i el meu entorn. Vaig conèixer la Mari Carmen, una nena que vivia al Cottolengo. Mentre la gent comprava embogida de cara a les festes de Nadal, vaig dedicar una tarda a estar amb ella. No vaig poder marxar d'allà sense fer-li l'abraçada que veia que esperava. Quan vaig baixar a Barcelona, tenia clar que la meva vida havia fet un punt i a part. 

L'experiència dels companys i companyes de l'August evoluciona a mida que avança el llibre, és a dir, el curs escolar. Al final, crec que les seves vides també han viscut un punt i a part gràcies a tenir l'August com a company. Un nen de mirada neta, irònic pel que fa al seu rostre desfigurat i amb una sensibilitat especial cap a la relació amb els altres. 

En el relat de R.J. Palacios, també veus la misèria d'algunes persones, i no precisament alumnes: pares que inciten a afrontar la situació des d'actituds reprotxables. Malauradament, això passa. No cal que siguin malalties; observacions absurdes i judicis gratuïts, des del desconeixement, fan que la consideració no sigui un valor en la nostra realitat. El director de l'escola Beecher ho té clar i aposta per aquest valor a l'hora d'enfocar l'acceptació i l'adaptació de l'August a començament de curs. Aquest serà el precepte del mes de setembre per part del senyor Browne (director de l'escola):

"Si has de triar entre tenir raó o ser considerat, tria ser considerat"

Per sort, triomfa l'actitud comprensiva, conciliadora  i considerada.

M'he quedat amb les ganes, però, de llegir els sentiments que guarden i s'empassen els pares de l'August. Cada capítol és l'experiència personal explicada per cada una de les persones més properes a l'August: la Via (la seva germana), el seu nòvio i alguns amics. Però, falten els pares...potser molt dolor, però encara més estima i amor...

"Tu segueix el dia i intenta tocar el sol! " 
(Precepte del mes de juny, escola Beecher)

Sant Joan Despí, Maig 2014
 (Foto: Marta Millà)

"August, un personaje que no podrás olvidar nunca".

Esta es la frase que leí en la portada del libro que me ha mantenido estos días enganchada a una historia que te hace ver la vida de un modo diferente: desde la mirada y los sentimientos de un niño que te conduce a una vivencia de la ternura y la consideración por los otros. Y seguro que es un niño que no olvidaré nunca porque cada día puedo encontrar un "August". No es necesaria una enfermedad genética que haya transformado la cara de una persona para saber que ser considerado en la diferencia ayuda, seguro, a ser mejor persona cuando acaba el día.

Hace ya años, tuve una experiencia que me hizo cambiar la manera de ver la realidad y mi entorno habitual. Conocí a Mari Carmen, una niña que vivía en el Cottolengo. Mientras la gente compraba enloquecida para las fiestas de Navidad, dediqué una tarde a estar con ella. No pude irme sin darle el abrazo que esperaba. Cuando bajé a Barcelona, tenía claro que mi vida era un punto y aparte.

La experiencia de los compañeros y compañeras de August evoluciona a medida que avanza el libro, es decir, el curso escolar. Al final, creo que sus vidas también han vivido este punto y aparte gracias a contar con la presencia de August como compañero. Un niño de mirada limpia, irónico en cuanto a su rostro desfigurado y con una sensibilidad especial hacia el trato con los demás. 

En el relato de R.J. Palacios, también ves la miseria de algunas personas, y no precisamente alumnos: padres que incitan a afrontar la situación desde actitudes reprochables. Desgraciadamente, esto pasa. No hace falta que sean enfermedades; observaciones absurdas y juicios gratuitos, desde el desconocimiento, provocan que la consideración no sea un valor en nuestra realidad. El director de la escuela Beecher lo tiene claro y apuesta por este valor cuando enfoca la aceptación y la adaptación de August a principio de curso. Este será el precepto del mes de septiembre por parte del señor Browne (director de la escuela):

"Si tienes que escoger entre tener razón o ser considerado, escoge ser considerado"

Por suerte, triunfa la actitud comprensiva, conciliadora  y considerada.

Me he quedado con la incógnita de conocer los sentimientos que guardan y los padres de August en su interior. Cada capítulo es la experiencia personal exlicada por cada una de las personas más cercanas a August: Via (su hermana), su novio y algunos amigos. Pero, faltan los padres...quizás mucho dolor, pero aún más cariño y amor...

"Tu sigue el día e intenta tocar el sol! " 
(Precepto del mes de junio, escuela Beecher)

Record, presència i somni

La Kei, protagonista de "Manazuru. Una història d'amor", ha perdut el seu marit; més ben dit, el Rei va desaparèixer quan la filla d'ambdós tenia tres anys. Ara, la Momo ja és una adolescent. Les dues, mare i filla, viuen amb l'àvia, la mare de la Kei. Però, el més important no és descobrir el motiu pel qual el Rei va desaparèixer un dia, sinó tots aquells sentiments que sorgeixen del més profund i totes aquelles emocions evocades dels dies que van viure junts. No sabem si el Rei és viu o no, però, el que sí sabem és que l'interior de la Kei viu una evolució com a mare, filla, esposa i amant. En Seiji és la persona que ara estima, però, és cert que durant tota l'obra, l'amor principal, buscat i "retrobat" és el del Rei. 

Manazuru, un poble de la costa japonesa, és on la Kei viu totes les presències descrites d'una manera sensible i genial per Hiromi Kawakami.

Aquestes presències poden semblar fruit d'una literatura fantàstica a la que potser nosaltres, com a occidentals, no hi estem acostumats. Però, tampoc em sembla que estiguem tan lluny d'aquestes íntimes vivències. El record que et fa reviure les experiències com si fossin autèntiques o aquella mena d'intuïció que et condueix cap a una vivència que podria haver estat realitat, són el que fa que la Kei se senti atreta per visitar una vegada i altra aquest poble mariner japonès: amb la Momo, amb en Seiji o bé sola...però, sempre amb la presència d'aquella dona misteriosa que l'acosta cada vegada més al seu estimat Rei. 

I, quan sembla que ja el té...és el moment d'inflexió que no desvetllaré pas aquí. El retorn cap a la seva llar, amb la seva mare i la seva filla, és un moment de felicitat i d'entendre que no podem deixar escapar les persones...la felicitat és aquí i ara:

"Vas venir a veure el mar?"

"El veia cada dia, el mar"

"Vas venir a prendre l'aire, doncs?"

"L'aire també el prenia cada dia"

"Llavors, per què vas venir?".

De tant en tant em sentia cansada de viure-va respondre breument-. Treballava de sol a sol sense descans, sense adonar-me que no feia res més que treballar, sense saber què em podia fer feliç, sense poder endinsar-me en els sentiments dels altres ni entendre els meus propis sentiments; n'estava tipa, de veure com passava el temps sense viure de debò".(p.119)

 

 

"La Bienhereuse" i Sant Jordi: passió pels llibres

La Bienhereuse és la casa que hereda, de l'oncle Marcel, la narradora d'aquesta novela autobiogràfica. 

Orfe a causa de la guerra, es trasllada a un poblet francès i es dedica a restablir la biblioteca que ha quedat en runes. Queden pocs llibres, ja que molts d'ells van servir per escalfar els soldats de la guerra. Poc a poc, dedica el llarg estiu a omplir les estanteries dels llibres que li han donat la vida i el motiu per a viure.

Haig de dir que és de lectura àgil, però amb uns girs literaris que et fan pensar en la bellesa de l'ús de les paraules.

Avui, quan tornava de la feina i després de les tasques quotidianes familiars, com és anar a buscar els nens a l'escola, ja he respirat l'ambient d'un nou Sant Jordi. Cada any, recordo com anava amb el meu pare a comprar-ja de petita i fins ben entrada l'adolescència- el llibre, record d'aquest dia especial. Podria dir, un a un, tots els llibres que em van comprar els meus pares en aquesta festa tan estimada per tots nosaltres. Ara, dono gràcies per haver-me regalat aquest amor a les lletres. Per mi, també els llibres han estat companys en el dol i motiu de vida.

"Comenzaba a sentirme adulta por primera vez en la vida. Y me sentía diferente también cuando elegía una nueva lectura: la pasión se había calmado, y, en cierta manera, cada nuevo libro me producía un placer mayor, ya no había impaciencia en la lectura. Me demoraba cuanto quería. Y aprendí a elegir el momento que cada libro necesitaba"

Que cadascú trobi el llibre que necessita, tot sabent que, això, no és qüestió del passeig d'un dia, sinó de l'aprenentatge en la nostra trobada amb els llibres al llarg de la nostra vida.
Que tingueu un bon Sant Jordi!

"In Flanders Fields"

El 22 d'abril d'enguany, el sol sortirà a Ieper/Ypres a les 6:38 hores i s'amagarà a les 20:55.

Tyne Cot, cemetery (Foto: Francesc Ribalta )

Fa, exactament, 99 anys que soldats i població civil d'Ieper/Ypres (poble situat a la frontera franco-belga i que, per això, el podem trobar amb els dos noms) no van poder gaudir d'aquest sol.

La segona batalla a Ieper va començar un any després que s'iniciés la I Guerra Mundial. Aquesta vegada, un gas conegut amb el nom d'iperita, va atacar aquesta població tristament devastada per aquesta guerra. Ieper va patir tres batalles més.
 

Ieper, 2012 (Foto:Marta Millà i Bruch)

En aquestes quatre batalles, aproximadament 600 000 persones van morir. El 2014 (i fins al 2018) és un any d'homenatge per a tots ells: actes per a commemorar els 100 anys ompliran aquesta població d'un simbolisme carregat d'una història que no es pot deixar passar.

Fa dos anys, quan vaig anar a passar les vacances familiars a Bèlgica, ja ens va emocionar l'assistència a "The Last Post": un acte commemoratiu que es fa cada dia a les 20:00 hrs a la porta de Menen (Menenpoort). Pot ploure, nevar o caure pedra que, allà, està tothom qui vol recordar aquests fets i les persones que van morir en tan lamentable circumstància.
Ningú no vol deixar caure en l'oblit aquests avantpassats i és un homenatge, certament, emotiu.

"The Last Post", Ieper, Agost 2012 (Fotos: Marta Millà i Bruch)

També ens va commoure la visita al museu "In Flanders Fields" ("En els camps de Flandes"). Val la pena visitar-lo. Fet amb gran rigor històric, podem veure, també, objectes i fotos d'infermeres, metges, mares que donen el pit als seus fills amb les màscares de gas...realment, impressionant. Quan un veu la quotidianeitat d'aquestes vivències immerses en un entorn de guerra, pànic i dolor, la commoció i el silenci, mentre un visita el museu, s'intensifica. Sobretot si vas amb dos nens que et pregunten sobre la realitat de fets d'aquest nivell i els has de contestar que, sí, que, malauradament, els humans som capaços de traspassar aquests límits.

Com aquest blog, indirectament i a través de la literatura i la música, també vol ser un blog de viatges, no vull deixar de recomanar-vos aquesta visita a les terres frontereres belgues, si és que us heu decidit per visitar Bèlgica aquest any. I, si encara no teniu decidit on anar; penso que és un bon lloc per a conèixer una mica més profundament la nostra història més recent europea. Us deixo amb un poema que el soldat canadenc John McCrae va dedicar a un amic seu mort en el camp de batalla. D'aquest poema, hom n'ha extret la rosella com a símbol d'aquest esdeveniment plorat per tanta gent anònima:

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

En els camps de Flandes

En els camps de Flandes, onegen les roselles,

     entre les creus, filera sobre filera,

     que marquen el nostre estatge, i en el cel

     canten valentes les orenetes, en vol

     silenciós entre els fusils allà baix.

  Som els morts; fa pocs dies,

  vivíem, quèiem, contemplàvem la llum de la matinada,
  estimàvem i érem estimats, i ara jaiem 

  en els camps de Flandes!

  Prosseguiu la lluita amb l'enemic:
  Us llancem, amb les nostres mans

  la torxa; que sigui vostra i l'alceu.

  Si perdeu la fe amb nosaltres, els morts,

  no podrem dormir, malgrat creixin les roselles

  en els camps de Flandes!
            (John McCrae)

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

In Flanders fields

 In Flanders fields the poppies blow
      Between the crosses, row on row,
   That mark our place; and in the sky
   The larks, still bravely singing, fly
Scarce heard amid the guns below.

We are the Dead. Short days ago
We lived, felt dawn, saw sunset glow,
   Loved and were loved, and now we lie
         In Flanders fields.

Take up our quarrel with the foe:
To you from failing hands we throw
   The torch; be yours to hold it high.
   If ye break faith with us who die
We shall not sleep, though poppies grow
         In Flanders fields.
             (John McCrae)

Tyne Cot, cemetery (Foto: Marta Millà i Bruch)

El 22 de abril de este año, el sol saldrá en Ieper/Ypres a las 6:38 horas y se pondrá a las 20:55. 

Hace, exactamente, 99 años que soldados y población civil de Ieper/Ypres -pueblo situado en la frontera franco-belga, de ahí que podamos encontrarlo en el mapa con los dos nombres-no pudieron gozar de este sol.

La segunda batalla en Ieper comenzó un año después de iniciarse la I Guerra Mundial. Esta vez, un gas conocido con el nombre de iperita, atacó esta población tristemente devastada por esta guerra. Ieper sufrió tres batallas más. Con estas cuatro batallas, aproximadamente 600 000 personas murieron.

El 2014 (y hasta el 2018) es un año de homenaje: actos para conmemorar los 100 años llenarán esta población de un simbolismo cargado de una historia que no se puede obviar; aunque, hace dos años, cuando estuve pasando mis vacaciones familiares en Bélgica, ya nos emocionó la asistencia a "The Last Post": un acto conmemorativo que cada día se celebra a las 20:00 hrs en la Puerta de Menen (Menenpoort). Puede llover, nevar o caer granizo que, allí, está todo aquél que quiere recordar estos hechos y las personas que murieron en tan lamentables circunstancias. Nadie quiere que queden en el olvido dichos antepasados y se trata de un homenaje, ciertamente, emotivo.

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

También nos conmovió la visita al museo "In Flanders Fields" ("En los campos de Flandes"). Vale la pena visitarlo. Realizado con un gran rigor histórico, podemos ver, también, objetos personales  y fotos de enfermeras y médicos, madres que dan el pecho a sus recién nacidos con máscaras de gas...realmente, impresionante. Cuando uno ve la cotidianeidad de estas vivencias inmersas en un entorno de guerra, pánico y dolor, la conmoción y el silencio, mientras se visita el museo, se intensifica. Aún más si vas con dos niños que te preguntan sobre la realidad de hechos así y les tienes que responder que, sí, que, por desgracia, los humanos somos capaces de traspasar estos límites.

Como este blog, indirectamente y a través de la literatura y la música, también quiere ser un blog de viajes, no quiero dejar de recomendaros esta visita a las tierras fronterizas belgas, si es que habéis decidido visitar Bélgica este año. Y, si aún no habéis decidido dónde ir, pienso que es un buen lugar para conocer un poco más profundamente nuestra historia más reciente europea. Os dejo con el poema que el soldado canadiense John McCrae dedicó a un amigo suyo fallecido en el campo de batalla. De este poema, se ha extraído la amapola como símbolo de este acontecimiento llorado por tanta gente anónima:

En los campos de Flandes

 En los campos de Flandes se agitan las amapolas

     entre las cruces, hilera sobre hilera,
     que marcan nuestra morada, y en el cielo
     cantan valientes las alondras, en vuelo
     silencioso entre los fusiles allá abajo.
 

Somos los muertos; hace pocos días
vivíamos, caíamos, contemplábamos la luz del amanecer;
amábamos y éramos amados, ¡y ahora yacemos
en los campos de Flandes!
 

Proseguid la lucha con el enemigo:
     Os arrojamos, con nuestras manos exangües,
     la antorcha; que sea vuestra y la alcéis.
     Si perdéis la fe en nosotros, los muertos,
     ¡no podremos dormir, aunque crezcan las amapolas
     En los campos de Flandes! 
                 (John McCrae)

Silverstream i Copperfield, dues visions d'un poble anglès

Dorothy Emily Stevenson, escriptora escocesa fins ara desconeguda per mi, m'ha sorprès amb aquesta novel·la: "El libro de la señorita Buncle". Per diferents camins, m'arriben llibres que m'ajuden a veure i viure la vida des de mirades diferents. Aquesta novel·la, en concret, m'ha arribat gràcies a una companya i amiga de feina amb qui comparteixo gustos literaris comuns (gràcies, Àngels!).

La señorita Buncle és una dona senzilla i de mirada neta que viu en un poblet d'Anglaterra, Silverstream; escriu el seu primer llibre sobre tot el que passa en aquest llogaret; metaliteratura que ens porta amb una ironia i delicadesa extraordinàries cap al miserable món del que els catalans en diem "fer safareig". És a dir, tot el poble es dedica a xafardejar sobre qui pot ser aquest escriptor, John Smith, que descriu amb una senzillesa i una normalitat absolutes cadascun dels personatges que viuen a Copperfield (nom del poble a la novel·la escrita per la protagonista). I és que a ningú li agrada reconèixer-se en aquell habitant descrit dins la novel·la:

 El senyor Stephen Bulmer arriba a cremar el llibre i és que com diu un dels personatges: "Suponiendo que Stephen se hubiera identificado con David Gaymer, eso le habría inquietado bastante, ¿no? David Gaymer no era un personaje agradable, sino egoísta e irritable, que intimidaba a su mujer y tiranizaba a sus hijos". Lògic que vulgui cremar les pàgines d'aquest llibre.

Un a un, tots els habitants de Silverstream es reconeixen en els habitants de Copperfield. Se'ls obren els ulls i veuen les seves misèries retratades de manera tan real que l'únic que volen és acabar amb qui ha escrit aquesta novel·la senzilla editada a Londres per un tal Mr.Abbot; personatge de cabdal importància en la vida i els projectes de futur de la senyoreta Buncle.

Mentre es llegeix el llibre no es pot deixar de tenir un somriure davant les innocents descripcions dels personatges i el desenvolupament del misteri que navega per les pàgines del llibre per a descobrir qui és realment John Smith. Aquesta obra va tenir continuació en dues novel·les més: "El matrimonio de la señorita Buncle" y "Las dos señoras Abbott". Espero, ben aviat, continuar amb aquesta trilogia editada amb molta cura per Alba Editorial.

Dorothy Emily Stevenson, escritora escocesa hasta el momento desconocida por mí, me ha sorprendido en esta novela: "El libro de la señorita Buncle". Desde diferentes caminos, me llegan libros que me ayudan a ver y vivir la vida desde distintas miradas. Esta novela, en concreto, me ha llegado gracias a una compañera de trabajo y amiga con quien comparto gustos literarios comunes (¡gracias, Àngels!).

La señorita Buncle es una mujer sencilla y de limpia mirada que vive en una pueblecito de Inglaterra, Silverstream; escribe su primer libro y lo dedica a todo lo que acontece en esta pequeña aldea; metaliteratura que nos conduce con una ironía y delicadeza extraordinarias hacia el miserable mundo de lo que los catalanes llamamos "fer safareig". Es decir, todo el pueblo se dedica a cotillear sobre quién puede ser este escritor, John Smith, que describe con una sencillez y normalidad absolutas cada uno de los personajes que viven en Copperfield (nombre del pueblo en la novela escrita por la protagonista). Y es que a nadie le gusta reconocerse en aquel habitante descrito dentro de la novela:

El señor Stephen Bulmer llega incluso a quemar el libro; y es que como dice uno de los personajes: "Suponiendo que Stephen se hubiera identificado con David Gaymer, eso le habría inquietado bastante, ¿no? David Gaymer no era un personaje agradable, sino egoísta e irritable, que intimidaba a su mujer y tiranizaba a sus hijos". Lógico que quiera quemar cada una de las páginas de este libro.

Uno a uno, todos los habitantes Silverstream se reconocen en los habitantes de Copperfield. Se les abren los ojos y ven sus miserias retratadas de manera tan real que lo único que pretenden es terminar con quien ha escrito esta sencilla novela, editada en Londres por un tal Mr.Abbot; personaje de capital importancia en la vida y los proyectos de futuro de la Señorita Buncle.

Mientras se lee el libro, no puede dejarse de tener una sonrisa en los labios ante las inocentes descripciones de los personajes y el desarrollo del misterio que navega por las páginas del libro para descubrir quién es realmente John Smith. Después de esta obra, llegaron dos más: "El matrimonio de la señorita Buncle" y "Las dos señoras Abbott". Espero, pronto, continuar con esta trilogía editada con esmero por Alba Editorial.

"Music for a while"...música per sempre

 Sempre m'ha agradat saber quants anys han pogut coincidir  en la història del nostre món els músics i/o escriptors que admiro per una raó o altra. En aquest cas, i per situar-me, quan Henry Purcell va morir el 21 novembre de 1695, Johann Sebastian Bach, era un nen de deu anys que acabava de quedar orfe de pare i mare. 

M'agrada veure aquest fil que segueix la música i que no ens deixa...

Nosaltres, ja en el ben entrat segle XXI, podem gaudir de molt bones músiques: músiques per una estona...o per sempre.  I una d'elles és precisament la d'aquest compositor anglès. "Edipo rei", "Dido i Ennees", "La reina de les fades", són obres seves que ens han deixat peces tan estèticament belles que ens poden transportar cap a sentiments inefables. 

No sóc molt amant de les versions, però, en aquest cas, el disc que ha dirigit l'alemana Christina Pluhar, el trobo excepcional. Les veus de Philippe Jaroussky (contratenor), Dominique Visse (contratenor), Raquel Andueza (soprano) i Vincenzo Capezzuto (alt), fan que aquest disc sigui d'aquells que un tenia ganes d'escoltar feia temps. 

"El Lament de Dido", els dos fragments de l'"Oda a Santa Cecília" (patrona dels músics) i "Music for a while" d'"Edip, rei", entre altres magnífics moments escollits de diferents obres de Purcell, han estat interpretats de manera brillant juntament amb les improvisacions jazzístiques dels músics de "L'Arpeggiata". Tot plegat, música per a tenir en compte i escoltar-la. 

Em pregunto, però, i no he trobat resposta (potser algú m'ho sap dir) què hi fa la versió "Hallelujah" de Leonard Cohen com a Bonus Track en aquest disc. Recomano escoltar-la. Tot un plaer poder disfrutar d'aquest tema, al final de les improvisacions sobre temes de Henry Purcell.

I, com la vida de vegades té aquests cops d'efecte, aquest compositor anglès, precisament va morir la vigília de Santa Cecília (destinatària d'unes odes en què la interrelació música i paraula és francament brillant), ben jove (als 36 anys), però amb un llegat musical que el va convertir en el compositor anglès per excel·lència durant, no uns anys, sinó uns segles; podríem dir que fins l'arribada de Benjamin Britten, ja en ple segle XX. El fil...continua!

Olors i records/ Olores y recuerdos

Els records d'infància són els records que, per sempre, sigui per bé o per mal, ens quedaran. Els meus records crec que puc dir que són la base de la meva felicitat. Ser barcelonina és per a mi un fet que m'ha configurat com a persona. Sobretot, ciutadana de Gràcia i l'Eixample. Per això, ara que he rellegit aquest llibre, evocador d'històries mitjançant les olors, no puc deixar de recordar els meus primers anys al carrer Verdi...amb les olors de la vida: la bacallaneria de la Isabel, els llegums cuits de ca la Rosa i l'Antonio, la drogueria a tocar de la plaça de la Unificació (ara Revolució...), la papereria, l'escola amb el seu jardí i els seus arbres, el cinema Verdi (quan encara passaven dues pel·lícules), la casa de les meves amigues: l'Eva, la Núria i...com no, la meva pastisseria. Olor de crema cremada, de croissants al forn, de bunyols de Quaresma, de coca de Sant Joan, de bombons. Cada olor, un record, una estació, una persona, una estança. I és en aquest llibre on he pogut recuperar tota aquesta memòria, tan personal com la d'aquest escriptor francès: Philippe Claudel.

Vaig llegir "La néta dels senyor Linh" després d'una vivència extrema i, a continuació, "Ànimes grises". Aquest és el tercer llibre, diria que autobiogràfic d'una manera excepcional, que llegeixo d'aquest autor i no m'ha defraudat. Us proposo un recorregut biogràfic per les "vostres olors" després de la lectura d'"Aromas" (ed. Salamandra). Evocar el passat és un gran motiu per construir present i futur.

Provença 2013 (foto, Marta Millà)

Los recuerdos de infancia son los recuerdos que, para bien o para mal, nos quedarán para siempre. Mis recuerdos creo que puedo afirmar que son la base de mi felicidad. Ser barcelonesa es para mi un hecho que me ha configurado como persona. Sobretodo, ciudadana de Gràcia i el Eixample. Por eso, ahora que he releído este libro, evocador de historias mediante los olores, no puedo dejar de recordar mis primeros años en la calle Verdi...con los olores de la vida: la bacallanería de Isabel, las legumbres cocidas de "ca la Rosa i l'Antonio", la droguería cerca de la plaza de la Unificació (ahora Revolució...), la papelería, la escuela con su jardín y sus árboles, el cine Verdi (cuando aún ponían dos películas), la casa de mis amigas: Eva, Núria y...¡cómo no!, mi pastelería. Olor de "crema cremada", de croissants al horno, de buñuelos de Cuaresma, de coca de San Juan, de bombones. Cada olor, un recuerdo, una estación, una persona, una estancia. Y es en este libro donde he podido recuperar toda esta memoria, tan personal com la de este escritor francés: Philippe Claudel.

Leí "La nieta del señor Linh" después de una vivencia extrema y, a continuación, "Almas grises". Éste es el tercer libro, diría que autobiográfico de una manera excepcional, que leo de este autor y no me ha defraudado. Os propongo un recorrido autobiográfico a través de "vuestros olores" después de la lectura de "Aromas" (ed. Salamandra). Evocar el pasado es un gran motivo para construir presente y futuro.

ROMA I BACH...

Un passeig per Roma...

 Via Cola di Rienzo, Lungotevere, Ponte Margherita, Piazza del Popolo,  Via del Babuino, Piazza di Spagna, Via Sistina, Via Crispi, Via degli Artisti, Via Ludovisi, Via Veneto...i Via Sicilia.

Aquest és el camí que la protagonista d'aquest magnífic llibre, escrit per l' alemany Friedrich Christian Delius, recorre quan surt el vespre d'un dissabte de gener d'una casa tutelada  per assistir a un concert a l'Església luterana de Roma.
Amb 21 anys i embarassada de vuit mesos, anhela sentir la veu del seu estimat que ha estat enviat a l'Àfrica en missió de guerra. I l'anhel se li fa realitat en les notes greus del violoncel: "de nuevo con el chelo que penetraba en lo más hondo del alma, entonces le anegaron las lágrimas".

Les cent nou pàgines d'aquest llibre, no ens parlen d'un viatge, ens descriuen un passeig per la sempre lluminosa Roma, que no passa només per uns carrers, sinó que ens endinsa cap a sentiments expressats amb la més sublim  tendresa cap a un fill que ha de néixer i un pare que és lluny i a prop, alhora.

I tot aquest camí acompanyada per la il·lusió de poder arribar a l'Església  i escoltar Bach en un dels pocs concerts interpretats durant la guerra a la Ciutat Eterna:

"y se asombró ante el milagro de que Johann Sebastian Bach, con una sola cantata y doscientos años después de su época, comprendiera y expresara y mitigara ofreciendo consuelo el sentir de una mujer de veintiún años, embarazada y sola, desplazada desde el Báltico hasta el Mediterráneo, en estado de buena esperanza en medio de una temible guerra".

Recomano aquest llibre a tots aquells que estimen la música i estimen perdre's pels carrers de les ciutats...

Un paseo por Roma...

 Via Cola di Rienzo, Lungotevere, Ponte Margherita, Piazza del Popolo,  Via del Babuino, Piazza di Spagna, Via Sistina, Via Crispi, Via degli Artisti, Via Ludovisi, Via Veneto...i Via Sicilia.

Este es el camino que recorre la protagonista de este magnífico libro, escrito por el alemán Friedrich Christian Delius, cuando sale al atardecer de un sábado de enero de la casa tutelada donde vive para asistir a un concierto que va a tener lugar en la iglesia luterana de Roma.

Con 21 años y embarazada de ocho meses, desea oir la voz de su amado que ha sido enviado a África en misión de guerra.Y este deseo se convierte en realidad desde las notas graves del violoncelo: "de nuevo con el chelo que penetraba en lo más hondo del alma, entonces le anegaron las lágrimas".

Las ciento nueve páginas de este libro no nos hablan de un viaje sino que nos describen un paseo por la siempre luminosa Roma. Paseo que no pasa sólo por sus calles, sino que interioriza sentimientos expresados desde la más sublime ternura hacia un hijo que tiene que nacer y un padre que está lejos y cerca, a la vez.

Y todo este camino acompañada por la ilusión de poder llegar a la Iglesia y poder escuchar Bach, en uno de los pocos conciertos interpretados durante la guerra en la Ciudad Eterna:

"y se asombró ante el milagro de que Johann Sebastian Bach, con una sola cantata y doscientos años después de su época, comprendiera y expresara y mitigara ofreciendo consuelo el sentir de una mujer de veintiún años, embarazada y sola, desplazada desde el Báltico hasta el Mediterráneo, en estado de buena esperanza en medio de una temible guerra".

Recomiendo este libro a todos aquellos que aman la música y les apasiona perderse por las calles de las ciudades...

Universitat de Dret, Múrcia (foto, Marta Millà)

literatura

 

 

Biblioteca del Castell de Peralada, 2013 (Foto:Marta Millà i Bruch)

 "La literatura, pues, como el arte, no deberían nunca tomarse como objetos de consumo pasivo, sino que tienen que acogerse con la más exigente de nuestras responsabilidades espirituales. Leer un libro, ingeniosamente creado por un ser humano, comporta ciertamente asumir una responsabilidad personal frente a ese creador, pero también y muy seriamente ante uno mismo"

Va ser fa 5 mesos. En Francesc ens va deixar inesperadament, després d'una llarga operació en què el cor, el seu bon cor, sembla que li va dir..."ja, prou".
Ens vam reunir al Casal Borja una colla d'amics. Anàvem arribant de diferents indrets, espontàniament, amb aquell silenci i aquells sentiments retinguts que omplen aquests moments.
I va ser enmig d'aquest dolor que vaig trobar-me amb aquest tresor: una simple vitrina amb uns quants llibres. La mirada va anar directament cap a un títol: "El espíritu de la letra", d'Antoni Blanch. Sempre la literatura em ve a trobar. I, aquella tarda silenciosa de diumenge, se'm va omplir de paraules.
Vaig comprar-me el llibre. I el vaig començar a llegir. Inconscientment, el que he buscat en els llibres, siguin novel·les, assaig, biografies...tant és, Antoni Blanch ho diu millor que jo:

"procurarnos un serio encuentro con nosotros mismos y con los demás y abrirnos simbólicamente a niveles muy elevados de realidad, verdaderamente estimulantes para el espíritu"  

I, com sempre, les situacions no passen perquè sí. Vaig començar el llibre. El llegia en el meu trajecte cap a la feina, al metro, on de tant en tant, em trobo per casualitat amb en Josep M.Rambla i gaudeixo d'uns moments d'intercanvi de vivències i conversa. Li vaig comentar que ja havia començat el llibre del seu cosí i, aleshores, em dóna la notícia: Antoni Blanch ens havia deixat feia dues setmanes.
No l'he conegut, però, per sort, gaudeixo del que ens diu acertadament a l'inici del llibre:

"La obra literaria podría  interpretarse com una especie de carta íntima entre dos personas que seguramente se desconocen"

I, aquest és el seu missatge. Aprendre que a cada llibre, se'm regala llum i sensibilitat. 

Biblioteca Castell de Peralada, 2013 (Foto:Marta Millà)