"Un nen que no oblidaré"

"L'August, un personatge que no podràs oblidar mai".

Aquesta és la frase que vaig llegir a la portada del llibre que m'ha mantingut aquests dies enganxada a una història que et fa veure la vida d'una manera ben diferent: des de la mirada i els sentiments d'un nen que t'encamina cap a una vivència de la tendresa i la consideració envers els altres. I segur que és un nen que no oblidaré mai perquè cada dia puc trobar un "August". No cal tenir una malaltia genètica que hagi transformat la cara d'una persona per saber que ser considerat en la diferència ajuda, segur, a ser molt millor persona quan acaba el dia.

Fa anys, vaig tenir una experiència que em va fer canviar la manera de veure la realitat i el meu entorn. Vaig conèixer la Mari Carmen, una nena que vivia al Cottolengo. Mentre la gent comprava embogida de cara a les festes de Nadal, vaig dedicar una tarda a estar amb ella. No vaig poder marxar d'allà sense fer-li l'abraçada que veia que esperava. Quan vaig baixar a Barcelona, tenia clar que la meva vida havia fet un punt i a part. 

L'experiència dels companys i companyes de l'August evoluciona a mida que avança el llibre, és a dir, el curs escolar. Al final, crec que les seves vides també han viscut un punt i a part gràcies a tenir l'August com a company. Un nen de mirada neta, irònic pel que fa al seu rostre desfigurat i amb una sensibilitat especial cap a la relació amb els altres. 

En el relat de R.J. Palacios, també veus la misèria d'algunes persones, i no precisament alumnes: pares que inciten a afrontar la situació des d'actituds reprotxables. Malauradament, això passa. No cal que siguin malalties; observacions absurdes i judicis gratuïts, des del desconeixement, fan que la consideració no sigui un valor en la nostra realitat. El director de l'escola Beecher ho té clar i aposta per aquest valor a l'hora d'enfocar l'acceptació i l'adaptació de l'August a començament de curs. Aquest serà el precepte del mes de setembre per part del senyor Browne (director de l'escola):

"Si has de triar entre tenir raó o ser considerat, tria ser considerat"

Per sort, triomfa l'actitud comprensiva, conciliadora  i considerada.

M'he quedat amb les ganes, però, de llegir els sentiments que guarden i s'empassen els pares de l'August. Cada capítol és l'experiència personal explicada per cada una de les persones més properes a l'August: la Via (la seva germana), el seu nòvio i alguns amics. Però, falten els pares...potser molt dolor, però encara més estima i amor...

"Tu segueix el dia i intenta tocar el sol! " 
(Precepte del mes de juny, escola Beecher)

Sant Joan Despí, Maig 2014
 (Foto: Marta Millà)

"August, un personaje que no podrás olvidar nunca".

Esta es la frase que leí en la portada del libro que me ha mantenido estos días enganchada a una historia que te hace ver la vida de un modo diferente: desde la mirada y los sentimientos de un niño que te conduce a una vivencia de la ternura y la consideración por los otros. Y seguro que es un niño que no olvidaré nunca porque cada día puedo encontrar un "August". No es necesaria una enfermedad genética que haya transformado la cara de una persona para saber que ser considerado en la diferencia ayuda, seguro, a ser mejor persona cuando acaba el día.

Hace ya años, tuve una experiencia que me hizo cambiar la manera de ver la realidad y mi entorno habitual. Conocí a Mari Carmen, una niña que vivía en el Cottolengo. Mientras la gente compraba enloquecida para las fiestas de Navidad, dediqué una tarde a estar con ella. No pude irme sin darle el abrazo que esperaba. Cuando bajé a Barcelona, tenía claro que mi vida era un punto y aparte.

La experiencia de los compañeros y compañeras de August evoluciona a medida que avanza el libro, es decir, el curso escolar. Al final, creo que sus vidas también han vivido este punto y aparte gracias a contar con la presencia de August como compañero. Un niño de mirada limpia, irónico en cuanto a su rostro desfigurado y con una sensibilidad especial hacia el trato con los demás. 

En el relato de R.J. Palacios, también ves la miseria de algunas personas, y no precisamente alumnos: padres que incitan a afrontar la situación desde actitudes reprochables. Desgraciadamente, esto pasa. No hace falta que sean enfermedades; observaciones absurdas y juicios gratuitos, desde el desconocimiento, provocan que la consideración no sea un valor en nuestra realidad. El director de la escuela Beecher lo tiene claro y apuesta por este valor cuando enfoca la aceptación y la adaptación de August a principio de curso. Este será el precepto del mes de septiembre por parte del señor Browne (director de la escuela):

"Si tienes que escoger entre tener razón o ser considerado, escoge ser considerado"

Por suerte, triunfa la actitud comprensiva, conciliadora  y considerada.

Me he quedado con la incógnita de conocer los sentimientos que guardan y los padres de August en su interior. Cada capítulo es la experiencia personal exlicada por cada una de las personas más cercanas a August: Via (su hermana), su novio y algunos amigos. Pero, faltan los padres...quizás mucho dolor, pero aún más cariño y amor...

"Tu sigue el día e intenta tocar el sol! " 
(Precepto del mes de junio, escuela Beecher)

Record, presència i somni

La Kei, protagonista de "Manazuru. Una història d'amor", ha perdut el seu marit; més ben dit, el Rei va desaparèixer quan la filla d'ambdós tenia tres anys. Ara, la Momo ja és una adolescent. Les dues, mare i filla, viuen amb l'àvia, la mare de la Kei. Però, el més important no és descobrir el motiu pel qual el Rei va desaparèixer un dia, sinó tots aquells sentiments que sorgeixen del més profund i totes aquelles emocions evocades dels dies que van viure junts. No sabem si el Rei és viu o no, però, el que sí sabem és que l'interior de la Kei viu una evolució com a mare, filla, esposa i amant. En Seiji és la persona que ara estima, però, és cert que durant tota l'obra, l'amor principal, buscat i "retrobat" és el del Rei. 

Manazuru, un poble de la costa japonesa, és on la Kei viu totes les presències descrites d'una manera sensible i genial per Hiromi Kawakami.

Aquestes presències poden semblar fruit d'una literatura fantàstica a la que potser nosaltres, com a occidentals, no hi estem acostumats. Però, tampoc em sembla que estiguem tan lluny d'aquestes íntimes vivències. El record que et fa reviure les experiències com si fossin autèntiques o aquella mena d'intuïció que et condueix cap a una vivència que podria haver estat realitat, són el que fa que la Kei se senti atreta per visitar una vegada i altra aquest poble mariner japonès: amb la Momo, amb en Seiji o bé sola...però, sempre amb la presència d'aquella dona misteriosa que l'acosta cada vegada més al seu estimat Rei. 

I, quan sembla que ja el té...és el moment d'inflexió que no desvetllaré pas aquí. El retorn cap a la seva llar, amb la seva mare i la seva filla, és un moment de felicitat i d'entendre que no podem deixar escapar les persones...la felicitat és aquí i ara:

"Vas venir a veure el mar?"

"El veia cada dia, el mar"

"Vas venir a prendre l'aire, doncs?"

"L'aire també el prenia cada dia"

"Llavors, per què vas venir?".

De tant en tant em sentia cansada de viure-va respondre breument-. Treballava de sol a sol sense descans, sense adonar-me que no feia res més que treballar, sense saber què em podia fer feliç, sense poder endinsar-me en els sentiments dels altres ni entendre els meus propis sentiments; n'estava tipa, de veure com passava el temps sense viure de debò".(p.119)