"Un viaje llamado vida" ha estat el meu últim llibre de l'any 2014. Un gran encert acabar l'any amb aquesta lectura. Vaig descobrir la literatura japonesa, no amb Haruki Murakami, sinó amb Banana Yoshimoto. És el pseudònim de Mahoko Yoshimoto. Filla d'un filòsof i crític literari. La sensibilitat cap a les persones, les plantes, els animals, la natura...en definitiva, la sensibilitat per la vida, fan que m'acosti a aquesta escriptora nipona cada vegada més. He llegit Kitchen (1991) y Sueño profundo (2006). Quan vaig veure el títol d'aquest últim llibre, Un viaje llamado vida, i la foto de la portada amb la levitació-sempre ha estat el meu somni poder levitar- enmig d'una habitació buida i, m'imagino, silenciosa, vaig comprar-me'l tan aviat com vaig poder perquè sabia que seria un dels millors llibres llegits aquests any que hem deixat. I no m'ha defraudat. De fet, l'estic rellegint i ja vaig a buscar aquells fragments que em fan pensar durant el dia.
"Cuando muramos, no podremos llevar nada con nosotros, ni el dinero, ni la casa, ni el coche, ni el ser humano, ni la familia. Tampoco la ropa y los anillos que llevamos, no podremos acarrear absolutamente nada con nosotros. Lo que podremos llevar, sin embargo, son los recuerdos, tantos que apenas podremos conservarlos todos. Seguramente habrá también malos recuerdos. Pero, sin duda, esos se habrán transformado en buenos en el momento de morir. Y acumular buenos recuerdos es la única cosa que podemos hacer en la vida, creo." (p. 53)
Aquest és un dels fragments que més m'ha agradat de la primera part. L'escriptora descriu els records dels seus viatges arreu del món a partir d'unes descripcions senzilles i plenes de sensibilitat. La petita presència del romaní, a casa seva, representa una valuosa evocació d'aquest arbust immens que va olorar a Sicília. Quantes vegades petites coses ens evoquen grans vivències!
Així continua la segona part del llibre, amb la nostàlgia d'un estiu, una primavera, una tardor, un hivern...les imatges que podem llegir es visualitzen i se senten com si estiguessis al lloc descrit. Descriu el pas de les estacions com un nou començar que ens ha d'il·lusionar. Aquest sentiment me'l sento també molt meu. Mai sé dir quina estació és la que m'agrada més. M'agrada veure com se'n va una i com arriba la següent amb nous aires de vida, any rere any:
"Las estaciones cambian en un instante. Y, por mucho que echemos la vista atrás, la estación que acaba de terminar no vuelve jamás. Entonces, comenzamos a buscar la belleza de la estación recién llegada...como esto sucede cuatro veces al año, es lógico que nuestra sensibilidad se vuelva más receptiva. Creo que eso constituye una gran fortuna" (p. 72)
I, no solament estableix aquesta relació amb les estacions, sinó que les plantes i els animals es converteixen en companys inseparables de camí. La transmissió dels seus sentiments i les seves emocions m'han fet recordar molts moments meus viscuts que s'han reflectit en les plantes i flors que cuido cada dia. Sembla que no és tan estranya aquesta empatia...i, quan, de sobte, et sents atrapada per una col·lecció de sentiments i nostàlgies, per una pau i serenor que et deixa la lectura de cada fotografia d'un moment, arriba l'hora de recordar aquells que ja no hi són. Les morts del gos, d'un professor, del seu ex-cap... estan expressades des del sentiment més profund. Parteix de vivències quotidianes amb tots ells i fan pensar en un mateix. També el record dels seus pares, ple d'agraïment, i la manera de recordar-los, des de la seva nova visió com a mare, fan que sorgeixen molts sentiments que per un són com inefables.
Moments contemplatius d'una vida experimentada com un viatge, però un viatge on els records són grans records pel que tenen de petit, senzill i amable.
"La magia mantiene la puerta abierta siempre.Encontrarla o no depende de nosotros"(p. 135)
"Cuando muramos, no podremos llevar nada con nosotros, ni el dinero, ni la casa, ni el coche, ni el ser humano, ni la familia. Tampoco la ropa y los anillos que llevamos, no podremos acarrear absolutamente nada con nosotros. Lo que podremos llevar, sin embargo, son los recuerdos, tantos que apenas podremos conservarlos todos. Seguramente habrá también malos recuerdos. Pero, sin duda, esos se habrán transformado en buenos en el momento de morir. Y acumular buenos recuerdos es la única cosa que podemos hacer en la vida, creo." (p. 53)
 |
| Barcelona (Foto: Marta Millà i Bruch) |
Aquest és un dels fragments que més m'ha agradat de la primera part. L'escriptora descriu els records dels seus viatges arreu del món a partir d'unes descripcions senzilles i plenes de sensibilitat. La petita presència del romaní, a casa seva, representa una valuosa evocació d'aquest arbust immens que va olorar a Sicília. Quantes vegades petites coses ens evoquen grans vivències!
"Las estaciones cambian en un instante. Y, por mucho que echemos la vista atrás, la estación que acaba de terminar no vuelve jamás. Entonces, comenzamos a buscar la belleza de la estación recién llegada...como esto sucede cuatro veces al año, es lógico que nuestra sensibilidad se vuelva más receptiva. Creo que eso constituye una gran fortuna" (p. 72)
I, no solament estableix aquesta relació amb les estacions, sinó que les plantes i els animals es converteixen en companys inseparables de camí. La transmissió dels seus sentiments i les seves emocions m'han fet recordar molts moments meus viscuts que s'han reflectit en les plantes i flors que cuido cada dia. Sembla que no és tan estranya aquesta empatia...i, quan, de sobte, et sents atrapada per una col·lecció de sentiments i nostàlgies, per una pau i serenor que et deixa la lectura de cada fotografia d'un moment, arriba l'hora de recordar aquells que ja no hi són. Les morts del gos, d'un professor, del seu ex-cap... estan expressades des del sentiment més profund. Parteix de vivències quotidianes amb tots ells i fan pensar en un mateix. També el record dels seus pares, ple d'agraïment, i la manera de recordar-los, des de la seva nova visió com a mare, fan que sorgeixen molts sentiments que per un són com inefables.
Moments contemplatius d'una vida experimentada com un viatge, però un viatge on els records són grans records pel que tenen de petit, senzill i amable.
"La magia mantiene la puerta abierta siempre.Encontrarla o no depende de nosotros"(p. 135)
