"La Bienhereuse" i Sant Jordi: passió pels llibres

La Bienhereuse és la casa que hereda, de l'oncle Marcel, la narradora d'aquesta novela autobiogràfica. 

Orfe a causa de la guerra, es trasllada a un poblet francès i es dedica a restablir la biblioteca que ha quedat en runes. Queden pocs llibres, ja que molts d'ells van servir per escalfar els soldats de la guerra. Poc a poc, dedica el llarg estiu a omplir les estanteries dels llibres que li han donat la vida i el motiu per a viure.

Haig de dir que és de lectura àgil, però amb uns girs literaris que et fan pensar en la bellesa de l'ús de les paraules.

Avui, quan tornava de la feina i després de les tasques quotidianes familiars, com és anar a buscar els nens a l'escola, ja he respirat l'ambient d'un nou Sant Jordi. Cada any, recordo com anava amb el meu pare a comprar-ja de petita i fins ben entrada l'adolescència- el llibre, record d'aquest dia especial. Podria dir, un a un, tots els llibres que em van comprar els meus pares en aquesta festa tan estimada per tots nosaltres. Ara, dono gràcies per haver-me regalat aquest amor a les lletres. Per mi, també els llibres han estat companys en el dol i motiu de vida.

"Comenzaba a sentirme adulta por primera vez en la vida. Y me sentía diferente también cuando elegía una nueva lectura: la pasión se había calmado, y, en cierta manera, cada nuevo libro me producía un placer mayor, ya no había impaciencia en la lectura. Me demoraba cuanto quería. Y aprendí a elegir el momento que cada libro necesitaba"

Que cadascú trobi el llibre que necessita, tot sabent que, això, no és qüestió del passeig d'un dia, sinó de l'aprenentatge en la nostra trobada amb els llibres al llarg de la nostra vida.
Que tingueu un bon Sant Jordi!

"In Flanders Fields"

El 22 d'abril d'enguany, el sol sortirà a Ieper/Ypres a les 6:38 hores i s'amagarà a les 20:55.

Tyne Cot, cemetery (Foto: Francesc Ribalta )

Fa, exactament, 99 anys que soldats i població civil d'Ieper/Ypres (poble situat a la frontera franco-belga i que, per això, el podem trobar amb els dos noms) no van poder gaudir d'aquest sol.

La segona batalla a Ieper va començar un any després que s'iniciés la I Guerra Mundial. Aquesta vegada, un gas conegut amb el nom d'iperita, va atacar aquesta població tristament devastada per aquesta guerra. Ieper va patir tres batalles més.
 

Ieper, 2012 (Foto:Marta Millà i Bruch)

En aquestes quatre batalles, aproximadament 600 000 persones van morir. El 2014 (i fins al 2018) és un any d'homenatge per a tots ells: actes per a commemorar els 100 anys ompliran aquesta població d'un simbolisme carregat d'una història que no es pot deixar passar.

Fa dos anys, quan vaig anar a passar les vacances familiars a Bèlgica, ja ens va emocionar l'assistència a "The Last Post": un acte commemoratiu que es fa cada dia a les 20:00 hrs a la porta de Menen (Menenpoort). Pot ploure, nevar o caure pedra que, allà, està tothom qui vol recordar aquests fets i les persones que van morir en tan lamentable circumstància.
Ningú no vol deixar caure en l'oblit aquests avantpassats i és un homenatge, certament, emotiu.

"The Last Post", Ieper, Agost 2012 (Fotos: Marta Millà i Bruch)

També ens va commoure la visita al museu "In Flanders Fields" ("En els camps de Flandes"). Val la pena visitar-lo. Fet amb gran rigor històric, podem veure, també, objectes i fotos d'infermeres, metges, mares que donen el pit als seus fills amb les màscares de gas...realment, impressionant. Quan un veu la quotidianeitat d'aquestes vivències immerses en un entorn de guerra, pànic i dolor, la commoció i el silenci, mentre un visita el museu, s'intensifica. Sobretot si vas amb dos nens que et pregunten sobre la realitat de fets d'aquest nivell i els has de contestar que, sí, que, malauradament, els humans som capaços de traspassar aquests límits.

Com aquest blog, indirectament i a través de la literatura i la música, també vol ser un blog de viatges, no vull deixar de recomanar-vos aquesta visita a les terres frontereres belgues, si és que us heu decidit per visitar Bèlgica aquest any. I, si encara no teniu decidit on anar; penso que és un bon lloc per a conèixer una mica més profundament la nostra història més recent europea. Us deixo amb un poema que el soldat canadenc John McCrae va dedicar a un amic seu mort en el camp de batalla. D'aquest poema, hom n'ha extret la rosella com a símbol d'aquest esdeveniment plorat per tanta gent anònima:

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

En els camps de Flandes

En els camps de Flandes, onegen les roselles,

     entre les creus, filera sobre filera,

     que marquen el nostre estatge, i en el cel

     canten valentes les orenetes, en vol

     silenciós entre els fusils allà baix.

  Som els morts; fa pocs dies,

  vivíem, quèiem, contemplàvem la llum de la matinada,
  estimàvem i érem estimats, i ara jaiem 

  en els camps de Flandes!

  Prosseguiu la lluita amb l'enemic:
  Us llancem, amb les nostres mans

  la torxa; que sigui vostra i l'alceu.

  Si perdeu la fe amb nosaltres, els morts,

  no podrem dormir, malgrat creixin les roselles

  en els camps de Flandes!
            (John McCrae)

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

In Flanders fields

 In Flanders fields the poppies blow
      Between the crosses, row on row,
   That mark our place; and in the sky
   The larks, still bravely singing, fly
Scarce heard amid the guns below.

We are the Dead. Short days ago
We lived, felt dawn, saw sunset glow,
   Loved and were loved, and now we lie
         In Flanders fields.

Take up our quarrel with the foe:
To you from failing hands we throw
   The torch; be yours to hold it high.
   If ye break faith with us who die
We shall not sleep, though poppies grow
         In Flanders fields.
             (John McCrae)

Tyne Cot, cemetery (Foto: Marta Millà i Bruch)

El 22 de abril de este año, el sol saldrá en Ieper/Ypres a las 6:38 horas y se pondrá a las 20:55. 

Hace, exactamente, 99 años que soldados y población civil de Ieper/Ypres -pueblo situado en la frontera franco-belga, de ahí que podamos encontrarlo en el mapa con los dos nombres-no pudieron gozar de este sol.

La segunda batalla en Ieper comenzó un año después de iniciarse la I Guerra Mundial. Esta vez, un gas conocido con el nombre de iperita, atacó esta población tristemente devastada por esta guerra. Ieper sufrió tres batallas más. Con estas cuatro batallas, aproximadamente 600 000 personas murieron.

El 2014 (y hasta el 2018) es un año de homenaje: actos para conmemorar los 100 años llenarán esta población de un simbolismo cargado de una historia que no se puede obviar; aunque, hace dos años, cuando estuve pasando mis vacaciones familiares en Bélgica, ya nos emocionó la asistencia a "The Last Post": un acto conmemorativo que cada día se celebra a las 20:00 hrs en la Puerta de Menen (Menenpoort). Puede llover, nevar o caer granizo que, allí, está todo aquél que quiere recordar estos hechos y las personas que murieron en tan lamentables circunstancias. Nadie quiere que queden en el olvido dichos antepasados y se trata de un homenaje, ciertamente, emotivo.

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

También nos conmovió la visita al museo "In Flanders Fields" ("En los campos de Flandes"). Vale la pena visitarlo. Realizado con un gran rigor histórico, podemos ver, también, objetos personales  y fotos de enfermeras y médicos, madres que dan el pecho a sus recién nacidos con máscaras de gas...realmente, impresionante. Cuando uno ve la cotidianeidad de estas vivencias inmersas en un entorno de guerra, pánico y dolor, la conmoción y el silencio, mientras se visita el museo, se intensifica. Aún más si vas con dos niños que te preguntan sobre la realidad de hechos así y les tienes que responder que, sí, que, por desgracia, los humanos somos capaces de traspasar estos límites.

Como este blog, indirectamente y a través de la literatura y la música, también quiere ser un blog de viajes, no quiero dejar de recomendaros esta visita a las tierras fronterizas belgas, si es que habéis decidido visitar Bélgica este año. Y, si aún no habéis decidido dónde ir, pienso que es un buen lugar para conocer un poco más profundamente nuestra historia más reciente europea. Os dejo con el poema que el soldado canadiense John McCrae dedicó a un amigo suyo fallecido en el campo de batalla. De este poema, se ha extraído la amapola como símbolo de este acontecimiento llorado por tanta gente anónima:

En los campos de Flandes

 En los campos de Flandes se agitan las amapolas

     entre las cruces, hilera sobre hilera,
     que marcan nuestra morada, y en el cielo
     cantan valientes las alondras, en vuelo
     silencioso entre los fusiles allá abajo.
 

Somos los muertos; hace pocos días
vivíamos, caíamos, contemplábamos la luz del amanecer;
amábamos y éramos amados, ¡y ahora yacemos
en los campos de Flandes!
 

Proseguid la lucha con el enemigo:
     Os arrojamos, con nuestras manos exangües,
     la antorcha; que sea vuestra y la alcéis.
     Si perdéis la fe en nosotros, los muertos,
     ¡no podremos dormir, aunque crezcan las amapolas
     En los campos de Flandes! 
                 (John McCrae)

Silverstream i Copperfield, dues visions d'un poble anglès

Dorothy Emily Stevenson, escriptora escocesa fins ara desconeguda per mi, m'ha sorprès amb aquesta novel·la: "El libro de la señorita Buncle". Per diferents camins, m'arriben llibres que m'ajuden a veure i viure la vida des de mirades diferents. Aquesta novel·la, en concret, m'ha arribat gràcies a una companya i amiga de feina amb qui comparteixo gustos literaris comuns (gràcies, Àngels!).

La señorita Buncle és una dona senzilla i de mirada neta que viu en un poblet d'Anglaterra, Silverstream; escriu el seu primer llibre sobre tot el que passa en aquest llogaret; metaliteratura que ens porta amb una ironia i delicadesa extraordinàries cap al miserable món del que els catalans en diem "fer safareig". És a dir, tot el poble es dedica a xafardejar sobre qui pot ser aquest escriptor, John Smith, que descriu amb una senzillesa i una normalitat absolutes cadascun dels personatges que viuen a Copperfield (nom del poble a la novel·la escrita per la protagonista). I és que a ningú li agrada reconèixer-se en aquell habitant descrit dins la novel·la:

 El senyor Stephen Bulmer arriba a cremar el llibre i és que com diu un dels personatges: "Suponiendo que Stephen se hubiera identificado con David Gaymer, eso le habría inquietado bastante, ¿no? David Gaymer no era un personaje agradable, sino egoísta e irritable, que intimidaba a su mujer y tiranizaba a sus hijos". Lògic que vulgui cremar les pàgines d'aquest llibre.

Un a un, tots els habitants de Silverstream es reconeixen en els habitants de Copperfield. Se'ls obren els ulls i veuen les seves misèries retratades de manera tan real que l'únic que volen és acabar amb qui ha escrit aquesta novel·la senzilla editada a Londres per un tal Mr.Abbot; personatge de cabdal importància en la vida i els projectes de futur de la senyoreta Buncle.

Mentre es llegeix el llibre no es pot deixar de tenir un somriure davant les innocents descripcions dels personatges i el desenvolupament del misteri que navega per les pàgines del llibre per a descobrir qui és realment John Smith. Aquesta obra va tenir continuació en dues novel·les més: "El matrimonio de la señorita Buncle" y "Las dos señoras Abbott". Espero, ben aviat, continuar amb aquesta trilogia editada amb molta cura per Alba Editorial.

Dorothy Emily Stevenson, escritora escocesa hasta el momento desconocida por mí, me ha sorprendido en esta novela: "El libro de la señorita Buncle". Desde diferentes caminos, me llegan libros que me ayudan a ver y vivir la vida desde distintas miradas. Esta novela, en concreto, me ha llegado gracias a una compañera de trabajo y amiga con quien comparto gustos literarios comunes (¡gracias, Àngels!).

La señorita Buncle es una mujer sencilla y de limpia mirada que vive en una pueblecito de Inglaterra, Silverstream; escribe su primer libro y lo dedica a todo lo que acontece en esta pequeña aldea; metaliteratura que nos conduce con una ironía y delicadeza extraordinarias hacia el miserable mundo de lo que los catalanes llamamos "fer safareig". Es decir, todo el pueblo se dedica a cotillear sobre quién puede ser este escritor, John Smith, que describe con una sencillez y normalidad absolutas cada uno de los personajes que viven en Copperfield (nombre del pueblo en la novela escrita por la protagonista). Y es que a nadie le gusta reconocerse en aquel habitante descrito dentro de la novela:

El señor Stephen Bulmer llega incluso a quemar el libro; y es que como dice uno de los personajes: "Suponiendo que Stephen se hubiera identificado con David Gaymer, eso le habría inquietado bastante, ¿no? David Gaymer no era un personaje agradable, sino egoísta e irritable, que intimidaba a su mujer y tiranizaba a sus hijos". Lógico que quiera quemar cada una de las páginas de este libro.

Uno a uno, todos los habitantes Silverstream se reconocen en los habitantes de Copperfield. Se les abren los ojos y ven sus miserias retratadas de manera tan real que lo único que pretenden es terminar con quien ha escrito esta sencilla novela, editada en Londres por un tal Mr.Abbot; personaje de capital importancia en la vida y los proyectos de futuro de la Señorita Buncle.

Mientras se lee el libro, no puede dejarse de tener una sonrisa en los labios ante las inocentes descripciones de los personajes y el desarrollo del misterio que navega por las páginas del libro para descubrir quién es realmente John Smith. Después de esta obra, llegaron dos más: "El matrimonio de la señorita Buncle" y "Las dos señoras Abbott". Espero, pronto, continuar con esta trilogía editada con esmero por Alba Editorial.