Virginia Woolf no decep mai. Des que vaig llegir el seu llibre "Les onades" ("The waves", 1931), al meu estiu dels 17 anys, n'he estat una fidel lectora seva. Feia anys que volia tornar a la lectura d'aquesta gran escriptora i ha estat "Atardecer en Sussex" el que ha fet que, novament, em deixés captivar per l'escriptura encisadora de Virginia. La lectura d'aquests assajos i articles, juntament amb el viatge familiar que hem fet aquest estiu a Anglaterra, ha fet que evoqués grans moments i sentiments viscuts.
Són articles dedicats a les meves grans passions: música, viatges, art. Però, Virginia Woolf no en fa un retrat de viatgera comuna, sinó que les descripcions són sensacions, sentiments, apropament a tot des dels sentits. Mentre llegia cada assaig, l'escriptura de Virginia Woolf m'acostava a una "mirada de contrapunt" de tot allò que vivia. Com quan escoltes Bach. Vaig llegir l'altre dia que el contrapunt de Johann Sebastian Bach és la síntesi millor que mai s'ha obtingut entre dues dimensions (o més). I és que el contrapunt ens acosta a una interacció melòdica que només descobrim quan escoltem amb profunditat.
 |
| Whiting Bay, Illa d'Arran. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà) |
Aquesta escriptora del grup de Bloomsbury ho viu així; des d'una profunditat que fa que expliqui qualsevol vivència des de "fora" de la realitat, però, sense allunyar-se d'ella. Només cal llegir "Paseo Nocturno". Una excursió amb els seus amics per la nit és explicada des d'uns ulls i unes oïdes segellades...però presents:
el so d'un carruatge, la llum d'un far llunyà, una veu d'un desconegut que sona des de les profunditats, les veus estranyes dels excursionistes, la veu d'un granger; tot això, al costat del silenci-del contrapunt del silenci-ens acosta a acompanyar Woolf en un passejada serena a la vora dels penya-segats sota la llum de la nit:
"Una procesión solemne de grandes acantilados marchaba hacia el mar enfrentándose a la noche y a las olas del Atlántico (...) Periódicamente un faro distante hacía brillar su sendero dorado a través de la niebla y de repente recordaba las abruptas formas de las rocas (...) Los alrededores estaban tan desdibujados que parecía prudente no abandonar la carretera" (p.53-54)
També he llegit en clau de contrapunt l'assaig sobre Bayreuth: òpera i entorn durant el festival.
De sobte, la realitat és la funció musical...s'obre el teló i ens trobem amb unes càlides tardes d'estiu.
"El sol extrae fuertes aromas del heno y de los pinos, y si uno es capaz de pensar, es para integrar el sencillo paisaje con el paisaje del escenario. Cuando la música cesa, la mente se relaja y expande en el plácido entorno: el calor y la luz amarilla, y los ruidos intermitente pero no inarmónicos de insectos y hojas alisan los pliegues. En el siguiente enteacto, entre las siete y las ocho, también hay otra actuación aquí fuera: ahora hay menos luz y hace bastante más fresco; la luz es más débil y los caminos ya no están cruzados por repetidas franjas de sombra. Las figuras con vestidos vaporosos que se mueven entre los árboles de la avenida con el cielo azul de fondo producen un efecto curiosamente decorativo. Finalmente, cuando termina la ópera ya es muy tarde; y cuando uno vuelve la vista después de bajar media colina, puede ver el oscuro torrente de carruajes que desciende con sus faroles balanceándose unos sobre otros como antorchas irregulares"
No cal afegir res més: bellesa, contemplació i art quan aixequem el teló de la vida.
el so d'un carruatge, la llum d'un far llunyà, una veu d'un desconegut que sona des de les profunditats, les veus estranyes dels excursionistes, la veu d'un granger; tot això, al costat del silenci-del contrapunt del silenci-ens acosta a acompanyar Woolf en un passejada serena a la vora dels penya-segats sota la llum de la nit:
"Una procesión solemne de grandes acantilados marchaba hacia el mar enfrentándose a la noche y a las olas del Atlántico (...) Periódicamente un faro distante hacía brillar su sendero dorado a través de la niebla y de repente recordaba las abruptas formas de las rocas (...) Los alrededores estaban tan desdibujados que parecía prudente no abandonar la carretera" (p.53-54)
 |
| Kildonan, Illa d'Arran a Scotland. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà) |
 |
| Far de Pladda, Illa d'Arran a Scotland. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà) |
També he llegit en clau de contrapunt l'assaig sobre Bayreuth: òpera i entorn durant el festival.
De sobte, la realitat és la funció musical...s'obre el teló i ens trobem amb unes càlides tardes d'estiu.
"El sol extrae fuertes aromas del heno y de los pinos, y si uno es capaz de pensar, es para integrar el sencillo paisaje con el paisaje del escenario. Cuando la música cesa, la mente se relaja y expande en el plácido entorno: el calor y la luz amarilla, y los ruidos intermitente pero no inarmónicos de insectos y hojas alisan los pliegues. En el siguiente enteacto, entre las siete y las ocho, también hay otra actuación aquí fuera: ahora hay menos luz y hace bastante más fresco; la luz es más débil y los caminos ya no están cruzados por repetidas franjas de sombra. Las figuras con vestidos vaporosos que se mueven entre los árboles de la avenida con el cielo azul de fondo producen un efecto curiosamente decorativo. Finalmente, cuando termina la ópera ya es muy tarde; y cuando uno vuelve la vista después de bajar media colina, puede ver el oscuro torrente de carruajes que desciende con sus faroles balanceándose unos sobre otros como antorchas irregulares"
No cal afegir res més: bellesa, contemplació i art quan aixequem el teló de la vida.
