Avis i néts: records d'infantesa

 

"Cada uno de nosotros guarda en la memoria lugares cuyo recuerdo le hace mucho bien. Quien ha crecido entre los montes, o quien de niño se sentaba junto al arroyo a beber, o quien jugaba en una plaza de su barrio, cuando vuelve a esos lugares, se siente llamado a recuperar su propia identidad" (Encíclica Laudato si, S.S. Francisco)

Vaig llegir aquest fragment de l'Encíclica "Laudato si" del Papa Francesc mentre llegia aquest llibre de Charles Bertin i vaig pensar que era una al·lusió directe al tema del llibre: el record d'infantesa de Bertin es transforma en una lectura senzilla que t'agafa des del primer moment i que et transporta als moments d'infantesa que hom viu de petit amb els avis. Hi vaig pensar perquè tot gira al voltant d'un jardí on el protagonista hi passava els seus estius: el jardí dels seus avis. A través dels fulls del llibre i la seva descripció narrativa, va "recuperant la seva identitat". De fet, ens ho explica des d'una edat avançada, en un viatge per arribar al lloc que durant els estius, lluny dels seus pares i al costat de la seva àvia, va omplir-lo de felicitat i estimació.

La seva àvia...
Thérèse-Augustine... 

la "petite dame"...

M'agrada la nota de la traductora pel que fa a l'expressió "petite dame". No existeix una traducció per aquesta denominació de l'àvia. Com diu Vanesa García, "abuelita" seria cursi i, si haig de ser sincera, tampoc el català "iaiona" expressa tot el que vol dir en francès "petite dame": reverència, respecte i carinyo. I, precisament, aquests trets i alguns altres són els que defineixen aquesta àvia que, a la seva edat, pot fer de la lectura un plaer compartit i esperat cada estiu amb el seu nét; les lectures i l'aprenentatge que no va poder fer quan li tocava, les gaudeix amb la il·lusió de les hores passades amb "el fill del seu fill", com ella ens diu. Lectures d'estiu que porten l'empremta i l'impuls del desig de tota una vida dedicada als altres; per tant, lectures assaborides i plenes de passió.

"El embrujo comenzaba desde la entrada del propio condominio, que estaba en una calle vecina de la chausée de Ghistelles: la verja se abría sobre un paseo flanqueado por elevados setos (...). Andando el tiempo, las enramadas habían trenzado pasarelas de follaje entre las arcadas (...). Fueron muchas las horas felices que pasé en aquel deambulatorio de vegetación" (p. 16-17)

La descripció nostàlgica i evocadora dels estius de Bertin fa que no puguis deixar de llegir sense pensar i recordar aquells llocs que en algun moment de la teva vida t'han fet sentir la felicitat.
Llegir en un jardí estimat, gaudir de la vida i l'estimació de l'àvia, el berenar i les excursions de l'estiu, records senzills...en definitiva, enaltir la infantesa sense un romanticisme exagerat és el que ens proposa l'escriptor belga Charles Bertin. Un plaer de lectura...

(Escola del Mar, Barcelona, 2015. Fotografia: Marta Millà)

Filosofia de la proximitat: do i acollida

No és la primera vegada que em passa: descobrir un escriptor i ja no deixar-lo. És el que m'acaba de passar amb en Josep Maria Esquirol qui, a més a més, és professor de la meva estimada Universitat de Barcelona i, encara més, actualment, professor d'una neboda meva, a qui encoratjo fermament a seguir amb aquests estudis humanístics.

La seva filosofia és la filosofia de la proximitat. Per això, comença amb la fotografia escrita d'un dels millors moments que tots hem pogut viure: el gust d'estar davant una taula parada, amb una bona companyia -familiar o d'amistat-. Tant és el que mengem, la qüestió és...compartir el pa, com diu aquest filòsof.

"El plato en la mesa, el aceite y el pan. La mesa servida, la olla humeando y los vasos empañados por el vapor del caldo(...) nada sibarita ni sofisticado. Asociamos la imagen, sobretodo, con el cuidado que supone cocinar para los demás, la compañía, y el amparo casero. También, naturalmente, con el placer de comer. Y con la memoria de los "elementos". El aceite para aliñar evoca el olivo y la tierra firme donde se enraíza y el cielo luminoso hacia donde se eleva; el fruto maduro, los trabajos de recolección y el prensado de la almazara. También el pan nos descubre el cielo y la tierra, los vastos campos de trigo lindantes con el azul, pero enseguida nos lleva de nuevo hacia lo más primordial: los demás. El pan es lo que se comparte y los "compañeros", literalmente, los que comparten el mismo pan" (p.7)

M'agrada molt cuinar i sóc casolana de mena, així que, tant els moments viscuts en família davant la taula mentre compartim les vivències de cada dia com els dies especials que tenim convidats a taula, família o amics, són dies en què puc assaborir el que és la felicitat senzilla, sense necessitat de buscar res que no pugui oferir una taula, el menjar i la memòria agraïda dels elements dels quals en parla l'escriptor.

En Josep Maria Esquirol ens endinsa en conceptes com curar, embastar, l'empar, la casa i el llenguatge a través d'uns capítols plens d'imatges  que converteixen la lectura en una meditació que inquieta i fa aprofondir en allò que més ens configura com a persones, la plena vivència de la realitat i el present que ens acompanya.

El primer capítol ens explica la resistència. Penso que el títol és un encert. Qui no ha hagut de posar en pràcica aquesta "resistència íntima"?

"El mundo no nos lo pone fácil y, en general, todo cuesta. Nuestras intenciones y nuestros proyectos chocan a menudo con la resistencia que implica la realidad. (...) Sin embargo, también podemos usar la palabra resistencia para referirnos no tanto a las dificultades que el mundo pone a nuestras pretensiones como a la fortaleza que podemos tener y levantar ante los procesos de desintegración y de corrosión que provienen del entorno e incluso de nosotros mismos". (p. 10)

I, què vol dir amb l'adjectiu íntima? ens ho explica ben clar en aquest primer capítol: no expressa interior, sinó "central i nuclear": amic, plat a taula, casa...

Casa!!! què oportú ha estat rellegir, després de les notícies d'aquest estiu (i, ja tardor) sobre les riuades de gent que deixen casa seva, el que Josep Maria Esquirol ens aporta com a reflexió respecte aquest terme. Un capítol sencer dedicat al retorn a casa. Comença amb la imatge d'aquell nen o nena ,que tot jugant al "pilla-pilla", experimenta un gran plaer quan toca lloc segur i diu "Salvat!". Casa, retorn, do, acollida:


"La casa es la concavidad del cobijo, de la misma manera que el cuenco formado con las manos lo es del don. El tejado de la casa se parece a la figura de las manos juntas mirando hacia abajo; las palmas serían el techo. El cuenco se hace con las manos juntas hacia arriba. Con el cuenco se da y se ofrece; con el techo se guarda y se ampara" p. 45

Per acabar, en aquests moments de decisions i recerca de solucions humanitàries, la metafísica de l'ajuntament...

"Con la palabra poética se pone perfectamente de manifiesto que juntando, se ampara. Las palabras brotan del alma. Toda palabra con alma es consuelo" (p.176)



...definitivament, un llibre per a llegir-lo, rellegir-lo, meditar-lo i gaudir-lo. Una bona lectura d'un filòsof que no deixa indiferent amb les seves reflexions i poètiques imatges: siguem casa, siguem paraula, siguem acollida, empar i juntura; però, reclamem la veritat i el retorn a casa.

(Cabrera de Mar, 2015. Foto: Marta Millà) 

Ferreras, una família i l'aigua.

    S'ha de llegir. No m'agraden les obligacions, però, Julio Llamazares, que ja era un dels meus escriptors predilectes, en el llibre "Distintas formas de mirar el agua" m'ha portat, no només a mirar l'aigua, sinó a submergir-me en cadascun dels seus personatges d'una manera, francament, emotiva, nostàlgica i emocionant. Per això, plantejo aquest llibre com una obligació; però, asseguro que no pot deixar indiferent aquesta història familiar: esposa, fills, gendres, joves, néts i nétes (sense deixar-me el genial final amb la mirada de l'automobilista que passa en aquell moment pel pantà de Porma) van a escampar les cendres de l'avi que ha mort fa dos dies.

     Cada membre de la família és un capítol del llibre. Resulta entendridor saber què pensen de l'avi cada un d'ells. Des de la seva esposa, que es queda sola, fins a la néta més jove, amb mirada de futur. La narració avança i, mentre aquesta avança, t'imagines tots els personatges caminant en silenci cap al lloc on volen dispersar les cendres junt amb el ram de flors que l'àvia porta durant tot el viatge. Des del silenci de l'avi, parlen tots per ell. Sabem qui és a través de la família. I és maco veure com la senzillesa de molts moments viscuts amb una persona estimada queden com espurnes de vida i d'estimació. És el que ens queda a tots quan hem perdut algú que estimem. 

El que diu una de les filles...

"Lo único que me duele  es no habérselo dicho nunca, que se haya ido sin conocer lo que yo he sentido por él en todo este tiempo en el que la lejanía física nos ha tenido alejados también emocionalmente, que no haya sido capaz de hacerle saber en vida lo que quizá ya sabe en este momento: que junto con mis hijos ha sido la persona más importante para mí y, junto con mi madre, la más valiente de todas" (p. 135)

El que diu una néta...

"Yo lloro por cosas muy direntes: por una puesta de sol, por una escena de una película, por la música que suena en un bar de copas y que me recuerda alguien...Mi abuela, en cambio, como mi madre, como la mayoría de las mujeres a las que conozco, con excepción de algunas amigas, lloran siempre por sus hijos, por sus padres, por sus hermanos, siempre por otras personas, nunca por ellas" (p. 65)

...així com tot el que pensen els qui formen aquesta família que un dia va ser "arrencada" de la seva terra, són sentiments que acosten al dolor i a l'expressió del que molts hem hagut de viure ja algun dia, algun moment que vols que no arribi mai i, per fi, et toca i no te'l pots saltar, com fas amb els entrebancs dels camins quan ets petit i ets lluny d'aquestes experiències.

      Julio Llamazares fa servir un llenguatge  per cadascú: l'àvia, els néts, la jove catalana...i, des de diferents i subtils variacions lingüístiques, no només ens explica la història d'una família, sinó la història que va quedar amagada i flotant, sota l'aigua, de tots aquells pobles a qui l'escriptor els dedica aquesta memòria de qui ha nascut, també, en un poble submergit.

  (Termes Pallarés, Leander Star Jameson, 2010)

"Hay distintas formas de mirar el agua, depende de cada uno y de lo que busque. Siempre me lo dijo él. 

Él lo sabía todo del agua, y del aire, y de la tierra..." (p.175)

      

    Per acabar, va ser Juan Benet qui es va encarregar de la construcció del pantà. Curiós que un escriptor fos l'enginyer que dugué a terme l'obra...curiós que un escriptor li  retorni, amb paraules, els sentiments de qui, d'alguna manera, ell va desterrar. Dos escriptors i les ironies de la vida...

Valle de Riaño

Teresa de Jesús, Teresa de Ávila

Diuen que una imatge val més que mil paraules...en el cas de la Santa, crec que no és així. La van pintar "fea y legañosa", tal com ella mateixa diu, així que prefereixo quedar-me amb les més de mil paraules que aquesta dona castellana del segle XVI va deixar.
    Acabo de llegir dos llibres de Santa Teresa; entre les dues lectures, he viscut la mort d'una amiga meva. Trasbalsa perdre una amiga sempre; però, quan amb ella comparteixes els anys que et porten tantes vivències inoblidables com ara tenir fills, veure'ls créixer, compartir estones de patir, de riure...la mort és, novament, un gerro d'aigua freda. Amb la Sílvia vaig compartir també molts moments de bellesa; el que la bellesa era per nosaltres: música i dansa. També compartíem lectures. Llegir Santa Teresa és molt personal, però haig de confessar que a mi m'encanta i m'ajuden els seus escrits. Aquesta entrada de blog no la podrà llegir, però la dedico a la Sílvia. Llegir Santa Teresa és, per a mi, rebre una dosi de serenitat i espiritualitat fora de la fugacitat dels dies.

Teresa de Jesús va impactar a persones d'altres èpoques i llocs. Els llibres que, com he dit abans, he llegit sobre Santa Teresa són,precisament, escrits per dues dones estrangeres: una irlandesa i, l'altra, americana. I, això és el que em va motivar a llegir els dos llibres: la meva curiositat per saber què deien dues dones estrangeres, d'una cultura tan diferent, d'una dona castellana i mística.  És la literatura la que ha encaminat a  Kate O'Brien o a Cathleen Medwick a acostar-se a la gran dona que va ser Teresa.

Cathleen Medwick, escriptora

Admiro l'escrit de la Cathleen. Es nota que ha llegit i ha desglossat literàriament els escrits de la Santa d'Àvila; però, sobretot, contextualitza qualsevol fet o gest des d'una recerca històrica fins a l'últim detall. El món de la Castella d'aquell temps l'ha investigat molt bé i, tot i que conec l'obra de Santa Teresa de fa temps, he descobert nous aspectes i he reviscut tot el que els seus escrits poden arribar a transmetre. Però, sobretot, l'admiro per la seva constància i tenacitat i, com ella diu, per la seva "determinación". Va trigar a escriure el llibre dotze anys. La seva mare ni va conèixer el projecte perquè va morir, fins i tot, abans de saber-ho;  però el marit i els fills, sí. I escriure un llibre amb aquest nivell de profunditat i documentació, amb dos nens en edat escolar, asseguro que és digne d'admiració. Malgrat tot, no va desistir i va tirar endavant fins arribar-ne a la seva edició. El títol en anglès és: "Teresa of Avila: the progress of a soul"; el prefereixo a la traducció castellana: "Teresa de Jesús: una mujer extraordinaria". M'agrada més pensar en una dona que camina, avança i progressa per terres seques de Castella que en una dona dotada pel do de l'extraordinarietat. Per això, suposo que Cathleen va posar aquest títol i, quan un escriptor triga dotze anys en escriure un llibre, es dedueix que, també el seu títol, ha estat ben pensat i meditat.

Kate O'Brien, escriptora

Si, tot passejant per Àvila, trobeu un carrer anomenat "Kate O'Brien", no és d'estranyar. Aquest nom de dona correspon a una irlandesa enamorada d'aquesta ciutat i, sobretot, de Teresa de Jesús. L'any 1951 va escriure un llibre dedicat a Teresa. Breu, però intens pel que fa a la seva mirada envers la Santa d'aquestes terres castellanes. En aquesta biografia, sense tanta documentació i narració històrica com la de Cathleen, crec que es pot destacar com a principal atractiu l'aproximació al caràcter de la Santa. El que m'ha quedat de la seva lectura és l'alegria, l'humor, la perseverança, la ironia, l'energia, en definitiva el retrat  de Teresa d'Àvila com a dona que viu intensament. És la Teresa "andariega", la Teresa de Ávila que viu avui dia, malgrat tenir 500 anys!

La vida: levitació de sentiments

"Un viaje llamado vida" ha estat el meu últim llibre de l'any 2014. Un gran encert acabar l'any amb aquesta lectura. Vaig descobrir la literatura japonesa, no amb Haruki Murakami, sinó amb Banana Yoshimoto. És el pseudònim de Mahoko Yoshimoto. Filla d'un filòsof i crític literari. La sensibilitat cap a les persones, les plantes, els animals, la natura...en definitiva, la sensibilitat per la vida, fan que m'acosti a aquesta escriptora nipona cada vegada més. He llegit Kitchen (1991) y Sueño profundo (2006). Quan vaig veure el títol d'aquest últim llibre, Un viaje llamado vida, i la foto de la portada amb la levitació-sempre ha estat el meu somni poder levitar- enmig d'una habitació buida i, m'imagino, silenciosa, vaig comprar-me'l tan aviat com vaig poder perquè sabia que seria un dels millors llibres llegits aquests any que hem deixat. I no m'ha defraudat. De fet, l'estic rellegint i ja vaig a buscar aquells fragments que em fan pensar durant el dia.

"Cuando muramos, no podremos llevar nada con nosotros, ni el dinero, ni la casa, ni el coche, ni el ser humano, ni la familia. Tampoco la ropa y los anillos que llevamos, no podremos acarrear absolutamente nada con nosotros. Lo que podremos llevar, sin embargo, son los recuerdos, tantos que apenas podremos conservarlos todos. Seguramente habrá también malos recuerdos. Pero, sin duda, esos se habrán transformado en buenos en el momento de morir. Y acumular buenos recuerdos es la única cosa que podemos hacer en la vida, creo." (p. 53)

Barcelona (Foto: Marta Millà i Bruch)

Aquest és un dels fragments que més m'ha agradat de la primera part. L'escriptora descriu els records dels seus viatges arreu del món a partir d'unes descripcions senzilles i plenes de sensibilitat. La petita presència del romaní, a casa seva, representa una valuosa evocació d'aquest arbust immens que va olorar a Sicília. Quantes vegades petites coses ens evoquen grans vivències!

 Així continua la segona part del llibre, amb la nostàlgia d'un estiu, una primavera, una tardor, un hivern...les imatges que podem llegir es visualitzen i se senten com si estiguessis al lloc descrit. Descriu el pas de les estacions com un nou començar que ens ha d'il·lusionar. Aquest sentiment me'l sento també molt meu. Mai sé dir quina estació és la que m'agrada més. M'agrada veure com se'n va una i com arriba la següent amb nous aires de vida, any rere any:

  "Las estaciones cambian en un instante. Y, por mucho que echemos la vista atrás, la estación que acaba de terminar no vuelve jamás. Entonces, comenzamos a buscar la belleza de la estación recién llegada...como esto sucede cuatro veces al año, es lógico que nuestra sensibilidad se vuelva más receptiva. Creo que eso constituye una gran fortuna" (p. 72)

I, no solament estableix aquesta relació amb les estacions, sinó que les plantes i els animals es converteixen en companys inseparables de camí. La transmissió dels seus sentiments i les seves emocions m'han fet recordar molts moments meus viscuts  que s'han reflectit en les plantes i flors que cuido cada dia. Sembla que no és tan estranya aquesta empatia...i, quan, de sobte, et sents atrapada per una col·lecció de sentiments i nostàlgies, per  una pau i serenor que et deixa la lectura de cada fotografia d'un moment, arriba l'hora de recordar aquells que ja no hi són. Les morts del gos, d'un professor, del seu ex-cap... estan expressades des del sentiment més profund. Parteix de vivències quotidianes amb tots ells i fan pensar en un mateix. També el record dels seus pares, ple d'agraïment, i la manera de recordar-los, des de la seva nova visió com a mare, fan que sorgeixen molts sentiments que per un són com inefables.

 Moments contemplatius d'una vida experimentada com un viatge, però un viatge on els records són grans records pel que tenen de petit, senzill i amable.

"La magia mantiene la puerta abierta siempre.Encontrarla o no depende de nosotros"(p. 135)