dimecres, 29 d’abril del 2015

Ferreras, una família i l'aigua.


    S'ha de llegir. No m'agraden les obligacions, però, Julio Llamazares, que ja era un dels meus escriptors predilectes, en el llibre "Distintas formas de mirar el agua" m'ha portat, no només a mirar l'aigua, sinó a submergir-me en cadascun dels seus personatges d'una manera, francament, emotiva, nostàlgica i emocionant. Per això, plantejo aquest llibre com una obligació; però, asseguro que no pot deixar indiferent aquesta història familiar: esposa, fills, gendres, joves, néts i nétes (sense deixar-me el genial final amb la mirada de l'automobilista que passa en aquell moment pel pantà de Porma) van a escampar les cendres de l'avi que ha mort fa dos dies.

     Cada membre de la família és un capítol del llibre. Resulta entendridor saber què pensen de l'avi cada un d'ells. Des de la seva esposa, que es queda sola, fins a la néta més jove, amb mirada de futur. La narració avança i, mentre aquesta avança, t'imagines tots els personatges caminant en silenci cap al lloc on volen dispersar les cendres junt amb el ram de flors que l'àvia porta durant tot el viatge. Des del silenci de l'avi, parlen tots per ell. Sabem qui és a través de la família. I és maco veure com la senzillesa de molts moments viscuts amb una persona estimada queden com espurnes de vida i d'estimació. És el que ens queda a tots quan hem perdut algú que estimem. 

El que diu una de les filles...

"Lo único que me duele  es no habérselo dicho nunca, que se haya ido sin conocer lo que yo he sentido por él en todo este tiempo en el que la lejanía física nos ha tenido alejados también emocionalmente, que no haya sido capaz de hacerle saber en vida lo que quizá ya sabe en este momento: que junto con mis hijos ha sido la persona más importante para mí y, junto con mi madre, la más valiente de todas" (p. 135)

El que diu una néta...

"Yo lloro por cosas muy direntes: por una puesta de sol, por una escena de una película, por la música que suena en un bar de copas y que me recuerda alguien...Mi abuela, en cambio, como mi madre, como la mayoría de las mujeres a las que conozco, con excepción de algunas amigas, lloran siempre por sus hijos, por sus padres, por sus hermanos, siempre por otras personas, nunca por ellas" (p. 65)


...així com tot el que pensen els qui formen aquesta família que un dia va ser "arrencada" de la seva terra, són sentiments que acosten al dolor i a l'expressió del que molts hem hagut de viure ja algun dia, algun moment que vols que no arribi mai i, per fi, et toca i no te'l pots saltar, com fas amb els entrebancs dels camins quan ets petit i ets lluny d'aquestes experiències.

      Julio Llamazares fa servir un llenguatge  per cadascú: l'àvia, els néts, la jove catalana...i, des de diferents i subtils variacions lingüístiques, no només ens explica la història d'una família, sinó la història que va quedar amagada i flotant, sota l'aigua, de tots aquells pobles a qui l'escriptor els dedica aquesta memòria de qui ha nascut, també, en un poble submergit.

  (Termes Pallarés, Leander Star Jameson, 2010)
"Hay distintas formas de mirar el agua, depende de cada uno y de lo que busque. Siempre me lo dijo él. 
Él lo sabía todo del agua, y del aire, y de la tierra..." (p.175)

      
    Per acabar, va ser Juan Benet qui es va encarregar de la construcció del pantà. Curiós que un escriptor fos l'enginyer que dugué a terme l'obra...curiós que un escriptor li  retorni, amb paraules, els sentiments de qui, d'alguna manera, ell va desterrar. Dos escriptors i les ironies de la vida...

Valle de Riaño


divendres, 17 d’abril del 2015

Teresa de Jesús, Teresa de Ávila

Diuen que una imatge val més que mil paraules...en el cas de la Santa, crec que no és així. La van pintar "fea y legañosa", tal com ella mateixa diu, així que prefereixo quedar-me amb les més de mil paraules que aquesta dona castellana del segle XVI va deixar.
    Acabo de llegir dos llibres de Santa Teresa; entre les dues lectures, he viscut la mort d'una amiga meva. Trasbalsa perdre una amiga sempre; però, quan amb ella comparteixes els anys que et porten tantes vivències inoblidables com ara tenir fills, veure'ls créixer, compartir estones de patir, de riure...la mort és, novament, un gerro d'aigua freda. Amb la Sílvia vaig compartir també molts moments de bellesa; el que la bellesa era per nosaltres: música i dansa. També compartíem lectures. Llegir Santa Teresa és molt personal, però haig de confessar que a mi m'encanta i m'ajuden els seus escrits. Aquesta entrada de blog no la podrà llegir, però la dedico a la Sílvia. Llegir Santa Teresa és, per a mi, rebre una dosi de serenitat i espiritualitat fora de la fugacitat dels dies.

Teresa de Jesús va impactar a persones d'altres èpoques i llocs. Els llibres que, com he dit abans, he llegit sobre Santa Teresa són,precisament, escrits per dues dones estrangeres: una irlandesa i, l'altra, americana. I, això és el que em va motivar a llegir els dos llibres: la meva curiositat per saber què deien dues dones estrangeres, d'una cultura tan diferent, d'una dona castellana i mística.  És la literatura la que ha encaminat a  Kate O'Brien o a Cathleen Medwick a acostar-se a la gran dona que va ser Teresa.

Cathleen Medwick, escriptora
Admiro l'escrit de la Cathleen. Es nota que ha llegit i ha desglossat literàriament els escrits de la Santa d'Àvila; però, sobretot, contextualitza qualsevol fet o gest des d'una recerca històrica fins a l'últim detall. El món de la Castella d'aquell temps l'ha investigat molt bé i, tot i que conec l'obra de Santa Teresa de fa temps, he descobert nous aspectes i he reviscut tot el que els seus escrits poden arribar a transmetre. Però, sobretot, l'admiro per la seva constància i tenacitat i, com ella diu, per la seva "determinación". Va trigar a escriure el llibre dotze anys. La seva mare ni va conèixer el projecte perquè va morir, fins i tot, abans de saber-ho;  però el marit i els fills, sí. I escriure un llibre amb aquest nivell de profunditat i documentació, amb dos nens en edat escolar, asseguro que és digne d'admiració. Malgrat tot, no va desistir i va tirar endavant fins arribar-ne a la seva edició. El títol en anglès és: "Teresa of Avila: the progress of a soul"; el prefereixo a la traducció castellana: "Teresa de Jesús: una mujer extraordinaria". M'agrada més pensar en una dona que camina, avança i progressa per terres seques de Castella que en una dona dotada pel do de l'extraordinarietat. Per això, suposo que Cathleen va posar aquest títol i, quan un escriptor triga dotze anys en escriure un llibre, es dedueix que, també el seu títol, ha estat ben pensat i meditat.




Kate O'Brien, escriptora
Si, tot passejant per Àvila, trobeu un carrer anomenat "Kate O'Brien", no és d'estranyar. Aquest nom de dona correspon a una irlandesa enamorada d'aquesta ciutat i, sobretot, de Teresa de Jesús. L'any 1951 va escriure un llibre dedicat a Teresa. Breu, però intens pel que fa a la seva mirada envers la Santa d'aquestes terres castellanes. En aquesta biografia, sense tanta documentació i narració històrica com la de Cathleen, crec que es pot destacar com a principal atractiu l'aproximació al caràcter de la Santa. El que m'ha quedat de la seva lectura és l'alegria, l'humor, la perseverança, la ironia, l'energia, en definitiva el retrat  de Teresa d'Àvila com a dona que viu intensament. És la Teresa "andariega", la Teresa de Ávila que viu avui dia, malgrat tenir 500 anys!