Ferreras, una família i l'aigua.

    S'ha de llegir. No m'agraden les obligacions, però, Julio Llamazares, que ja era un dels meus escriptors predilectes, en el llibre "Distintas formas de mirar el agua" m'ha portat, no només a mirar l'aigua, sinó a submergir-me en cadascun dels seus personatges d'una manera, francament, emotiva, nostàlgica i emocionant. Per això, plantejo aquest llibre com una obligació; però, asseguro que no pot deixar indiferent aquesta història familiar: esposa, fills, gendres, joves, néts i nétes (sense deixar-me el genial final amb la mirada de l'automobilista que passa en aquell moment pel pantà de Porma) van a escampar les cendres de l'avi que ha mort fa dos dies.

     Cada membre de la família és un capítol del llibre. Resulta entendridor saber què pensen de l'avi cada un d'ells. Des de la seva esposa, que es queda sola, fins a la néta més jove, amb mirada de futur. La narració avança i, mentre aquesta avança, t'imagines tots els personatges caminant en silenci cap al lloc on volen dispersar les cendres junt amb el ram de flors que l'àvia porta durant tot el viatge. Des del silenci de l'avi, parlen tots per ell. Sabem qui és a través de la família. I és maco veure com la senzillesa de molts moments viscuts amb una persona estimada queden com espurnes de vida i d'estimació. És el que ens queda a tots quan hem perdut algú que estimem. 

El que diu una de les filles...

"Lo único que me duele  es no habérselo dicho nunca, que se haya ido sin conocer lo que yo he sentido por él en todo este tiempo en el que la lejanía física nos ha tenido alejados también emocionalmente, que no haya sido capaz de hacerle saber en vida lo que quizá ya sabe en este momento: que junto con mis hijos ha sido la persona más importante para mí y, junto con mi madre, la más valiente de todas" (p. 135)

El que diu una néta...

"Yo lloro por cosas muy direntes: por una puesta de sol, por una escena de una película, por la música que suena en un bar de copas y que me recuerda alguien...Mi abuela, en cambio, como mi madre, como la mayoría de las mujeres a las que conozco, con excepción de algunas amigas, lloran siempre por sus hijos, por sus padres, por sus hermanos, siempre por otras personas, nunca por ellas" (p. 65)

...així com tot el que pensen els qui formen aquesta família que un dia va ser "arrencada" de la seva terra, són sentiments que acosten al dolor i a l'expressió del que molts hem hagut de viure ja algun dia, algun moment que vols que no arribi mai i, per fi, et toca i no te'l pots saltar, com fas amb els entrebancs dels camins quan ets petit i ets lluny d'aquestes experiències.

      Julio Llamazares fa servir un llenguatge  per cadascú: l'àvia, els néts, la jove catalana...i, des de diferents i subtils variacions lingüístiques, no només ens explica la història d'una família, sinó la història que va quedar amagada i flotant, sota l'aigua, de tots aquells pobles a qui l'escriptor els dedica aquesta memòria de qui ha nascut, també, en un poble submergit.

  (Termes Pallarés, Leander Star Jameson, 2010)

"Hay distintas formas de mirar el agua, depende de cada uno y de lo que busque. Siempre me lo dijo él. 

Él lo sabía todo del agua, y del aire, y de la tierra..." (p.175)

      

    Per acabar, va ser Juan Benet qui es va encarregar de la construcció del pantà. Curiós que un escriptor fos l'enginyer que dugué a terme l'obra...curiós que un escriptor li  retorni, amb paraules, els sentiments de qui, d'alguna manera, ell va desterrar. Dos escriptors i les ironies de la vida...

Valle de Riaño