"La Bienhereuse" i Sant Jordi: passió pels llibres

La Bienhereuse és la casa que hereda, de l'oncle Marcel, la narradora d'aquesta novela autobiogràfica. 

Orfe a causa de la guerra, es trasllada a un poblet francès i es dedica a restablir la biblioteca que ha quedat en runes. Queden pocs llibres, ja que molts d'ells van servir per escalfar els soldats de la guerra. Poc a poc, dedica el llarg estiu a omplir les estanteries dels llibres que li han donat la vida i el motiu per a viure.

Haig de dir que és de lectura àgil, però amb uns girs literaris que et fan pensar en la bellesa de l'ús de les paraules.

Avui, quan tornava de la feina i després de les tasques quotidianes familiars, com és anar a buscar els nens a l'escola, ja he respirat l'ambient d'un nou Sant Jordi. Cada any, recordo com anava amb el meu pare a comprar-ja de petita i fins ben entrada l'adolescència- el llibre, record d'aquest dia especial. Podria dir, un a un, tots els llibres que em van comprar els meus pares en aquesta festa tan estimada per tots nosaltres. Ara, dono gràcies per haver-me regalat aquest amor a les lletres. Per mi, també els llibres han estat companys en el dol i motiu de vida.

"Comenzaba a sentirme adulta por primera vez en la vida. Y me sentía diferente también cuando elegía una nueva lectura: la pasión se había calmado, y, en cierta manera, cada nuevo libro me producía un placer mayor, ya no había impaciencia en la lectura. Me demoraba cuanto quería. Y aprendí a elegir el momento que cada libro necesitaba"

Que cadascú trobi el llibre que necessita, tot sabent que, això, no és qüestió del passeig d'un dia, sinó de l'aprenentatge en la nostra trobada amb els llibres al llarg de la nostra vida.
Que tingueu un bon Sant Jordi!

"In Flanders Fields"

El 22 d'abril d'enguany, el sol sortirà a Ieper/Ypres a les 6:38 hores i s'amagarà a les 20:55.

Tyne Cot, cemetery (Foto: Francesc Ribalta )

Fa, exactament, 99 anys que soldats i població civil d'Ieper/Ypres (poble situat a la frontera franco-belga i que, per això, el podem trobar amb els dos noms) no van poder gaudir d'aquest sol.

La segona batalla a Ieper va començar un any després que s'iniciés la I Guerra Mundial. Aquesta vegada, un gas conegut amb el nom d'iperita, va atacar aquesta població tristament devastada per aquesta guerra. Ieper va patir tres batalles més.
 

Ieper, 2012 (Foto:Marta Millà i Bruch)

En aquestes quatre batalles, aproximadament 600 000 persones van morir. El 2014 (i fins al 2018) és un any d'homenatge per a tots ells: actes per a commemorar els 100 anys ompliran aquesta població d'un simbolisme carregat d'una història que no es pot deixar passar.

Fa dos anys, quan vaig anar a passar les vacances familiars a Bèlgica, ja ens va emocionar l'assistència a "The Last Post": un acte commemoratiu que es fa cada dia a les 20:00 hrs a la porta de Menen (Menenpoort). Pot ploure, nevar o caure pedra que, allà, està tothom qui vol recordar aquests fets i les persones que van morir en tan lamentable circumstància.
Ningú no vol deixar caure en l'oblit aquests avantpassats i és un homenatge, certament, emotiu.

"The Last Post", Ieper, Agost 2012 (Fotos: Marta Millà i Bruch)

També ens va commoure la visita al museu "In Flanders Fields" ("En els camps de Flandes"). Val la pena visitar-lo. Fet amb gran rigor històric, podem veure, també, objectes i fotos d'infermeres, metges, mares que donen el pit als seus fills amb les màscares de gas...realment, impressionant. Quan un veu la quotidianeitat d'aquestes vivències immerses en un entorn de guerra, pànic i dolor, la commoció i el silenci, mentre un visita el museu, s'intensifica. Sobretot si vas amb dos nens que et pregunten sobre la realitat de fets d'aquest nivell i els has de contestar que, sí, que, malauradament, els humans som capaços de traspassar aquests límits.

Com aquest blog, indirectament i a través de la literatura i la música, també vol ser un blog de viatges, no vull deixar de recomanar-vos aquesta visita a les terres frontereres belgues, si és que us heu decidit per visitar Bèlgica aquest any. I, si encara no teniu decidit on anar; penso que és un bon lloc per a conèixer una mica més profundament la nostra història més recent europea. Us deixo amb un poema que el soldat canadenc John McCrae va dedicar a un amic seu mort en el camp de batalla. D'aquest poema, hom n'ha extret la rosella com a símbol d'aquest esdeveniment plorat per tanta gent anònima:

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

En els camps de Flandes

En els camps de Flandes, onegen les roselles,

     entre les creus, filera sobre filera,

     que marquen el nostre estatge, i en el cel

     canten valentes les orenetes, en vol

     silenciós entre els fusils allà baix.

  Som els morts; fa pocs dies,

  vivíem, quèiem, contemplàvem la llum de la matinada,
  estimàvem i érem estimats, i ara jaiem 

  en els camps de Flandes!

  Prosseguiu la lluita amb l'enemic:
  Us llancem, amb les nostres mans

  la torxa; que sigui vostra i l'alceu.

  Si perdeu la fe amb nosaltres, els morts,

  no podrem dormir, malgrat creixin les roselles

  en els camps de Flandes!
            (John McCrae)

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

In Flanders fields

 In Flanders fields the poppies blow
      Between the crosses, row on row,
   That mark our place; and in the sky
   The larks, still bravely singing, fly
Scarce heard amid the guns below.

We are the Dead. Short days ago
We lived, felt dawn, saw sunset glow,
   Loved and were loved, and now we lie
         In Flanders fields.

Take up our quarrel with the foe:
To you from failing hands we throw
   The torch; be yours to hold it high.
   If ye break faith with us who die
We shall not sleep, though poppies grow
         In Flanders fields.
             (John McCrae)

Tyne Cot, cemetery (Foto: Marta Millà i Bruch)

El 22 de abril de este año, el sol saldrá en Ieper/Ypres a las 6:38 horas y se pondrá a las 20:55. 

Hace, exactamente, 99 años que soldados y población civil de Ieper/Ypres -pueblo situado en la frontera franco-belga, de ahí que podamos encontrarlo en el mapa con los dos nombres-no pudieron gozar de este sol.

La segunda batalla en Ieper comenzó un año después de iniciarse la I Guerra Mundial. Esta vez, un gas conocido con el nombre de iperita, atacó esta población tristemente devastada por esta guerra. Ieper sufrió tres batallas más. Con estas cuatro batallas, aproximadamente 600 000 personas murieron.

El 2014 (y hasta el 2018) es un año de homenaje: actos para conmemorar los 100 años llenarán esta población de un simbolismo cargado de una historia que no se puede obviar; aunque, hace dos años, cuando estuve pasando mis vacaciones familiares en Bélgica, ya nos emocionó la asistencia a "The Last Post": un acto conmemorativo que cada día se celebra a las 20:00 hrs en la Puerta de Menen (Menenpoort). Puede llover, nevar o caer granizo que, allí, está todo aquél que quiere recordar estos hechos y las personas que murieron en tan lamentables circunstancias. Nadie quiere que queden en el olvido dichos antepasados y se trata de un homenaje, ciertamente, emotivo.

Menenpoort, 2012 (Foto: Francesc Ribalta)

También nos conmovió la visita al museo "In Flanders Fields" ("En los campos de Flandes"). Vale la pena visitarlo. Realizado con un gran rigor histórico, podemos ver, también, objetos personales  y fotos de enfermeras y médicos, madres que dan el pecho a sus recién nacidos con máscaras de gas...realmente, impresionante. Cuando uno ve la cotidianeidad de estas vivencias inmersas en un entorno de guerra, pánico y dolor, la conmoción y el silencio, mientras se visita el museo, se intensifica. Aún más si vas con dos niños que te preguntan sobre la realidad de hechos así y les tienes que responder que, sí, que, por desgracia, los humanos somos capaces de traspasar estos límites.

Como este blog, indirectamente y a través de la literatura y la música, también quiere ser un blog de viajes, no quiero dejar de recomendaros esta visita a las tierras fronterizas belgas, si es que habéis decidido visitar Bélgica este año. Y, si aún no habéis decidido dónde ir, pienso que es un buen lugar para conocer un poco más profundamente nuestra historia más reciente europea. Os dejo con el poema que el soldado canadiense John McCrae dedicó a un amigo suyo fallecido en el campo de batalla. De este poema, se ha extraído la amapola como símbolo de este acontecimiento llorado por tanta gente anónima:

En los campos de Flandes

 En los campos de Flandes se agitan las amapolas

     entre las cruces, hilera sobre hilera,
     que marcan nuestra morada, y en el cielo
     cantan valientes las alondras, en vuelo
     silencioso entre los fusiles allá abajo.
 

Somos los muertos; hace pocos días
vivíamos, caíamos, contemplábamos la luz del amanecer;
amábamos y éramos amados, ¡y ahora yacemos
en los campos de Flandes!
 

Proseguid la lucha con el enemigo:
     Os arrojamos, con nuestras manos exangües,
     la antorcha; que sea vuestra y la alcéis.
     Si perdéis la fe en nosotros, los muertos,
     ¡no podremos dormir, aunque crezcan las amapolas
     En los campos de Flandes! 
                 (John McCrae)

Silverstream i Copperfield, dues visions d'un poble anglès

Dorothy Emily Stevenson, escriptora escocesa fins ara desconeguda per mi, m'ha sorprès amb aquesta novel·la: "El libro de la señorita Buncle". Per diferents camins, m'arriben llibres que m'ajuden a veure i viure la vida des de mirades diferents. Aquesta novel·la, en concret, m'ha arribat gràcies a una companya i amiga de feina amb qui comparteixo gustos literaris comuns (gràcies, Àngels!).

La señorita Buncle és una dona senzilla i de mirada neta que viu en un poblet d'Anglaterra, Silverstream; escriu el seu primer llibre sobre tot el que passa en aquest llogaret; metaliteratura que ens porta amb una ironia i delicadesa extraordinàries cap al miserable món del que els catalans en diem "fer safareig". És a dir, tot el poble es dedica a xafardejar sobre qui pot ser aquest escriptor, John Smith, que descriu amb una senzillesa i una normalitat absolutes cadascun dels personatges que viuen a Copperfield (nom del poble a la novel·la escrita per la protagonista). I és que a ningú li agrada reconèixer-se en aquell habitant descrit dins la novel·la:

 El senyor Stephen Bulmer arriba a cremar el llibre i és que com diu un dels personatges: "Suponiendo que Stephen se hubiera identificado con David Gaymer, eso le habría inquietado bastante, ¿no? David Gaymer no era un personaje agradable, sino egoísta e irritable, que intimidaba a su mujer y tiranizaba a sus hijos". Lògic que vulgui cremar les pàgines d'aquest llibre.

Un a un, tots els habitants de Silverstream es reconeixen en els habitants de Copperfield. Se'ls obren els ulls i veuen les seves misèries retratades de manera tan real que l'únic que volen és acabar amb qui ha escrit aquesta novel·la senzilla editada a Londres per un tal Mr.Abbot; personatge de cabdal importància en la vida i els projectes de futur de la senyoreta Buncle.

Mentre es llegeix el llibre no es pot deixar de tenir un somriure davant les innocents descripcions dels personatges i el desenvolupament del misteri que navega per les pàgines del llibre per a descobrir qui és realment John Smith. Aquesta obra va tenir continuació en dues novel·les més: "El matrimonio de la señorita Buncle" y "Las dos señoras Abbott". Espero, ben aviat, continuar amb aquesta trilogia editada amb molta cura per Alba Editorial.

Dorothy Emily Stevenson, escritora escocesa hasta el momento desconocida por mí, me ha sorprendido en esta novela: "El libro de la señorita Buncle". Desde diferentes caminos, me llegan libros que me ayudan a ver y vivir la vida desde distintas miradas. Esta novela, en concreto, me ha llegado gracias a una compañera de trabajo y amiga con quien comparto gustos literarios comunes (¡gracias, Àngels!).

La señorita Buncle es una mujer sencilla y de limpia mirada que vive en una pueblecito de Inglaterra, Silverstream; escribe su primer libro y lo dedica a todo lo que acontece en esta pequeña aldea; metaliteratura que nos conduce con una ironía y delicadeza extraordinarias hacia el miserable mundo de lo que los catalanes llamamos "fer safareig". Es decir, todo el pueblo se dedica a cotillear sobre quién puede ser este escritor, John Smith, que describe con una sencillez y normalidad absolutas cada uno de los personajes que viven en Copperfield (nombre del pueblo en la novela escrita por la protagonista). Y es que a nadie le gusta reconocerse en aquel habitante descrito dentro de la novela:

El señor Stephen Bulmer llega incluso a quemar el libro; y es que como dice uno de los personajes: "Suponiendo que Stephen se hubiera identificado con David Gaymer, eso le habría inquietado bastante, ¿no? David Gaymer no era un personaje agradable, sino egoísta e irritable, que intimidaba a su mujer y tiranizaba a sus hijos". Lógico que quiera quemar cada una de las páginas de este libro.

Uno a uno, todos los habitantes Silverstream se reconocen en los habitantes de Copperfield. Se les abren los ojos y ven sus miserias retratadas de manera tan real que lo único que pretenden es terminar con quien ha escrito esta sencilla novela, editada en Londres por un tal Mr.Abbot; personaje de capital importancia en la vida y los proyectos de futuro de la Señorita Buncle.

Mientras se lee el libro, no puede dejarse de tener una sonrisa en los labios ante las inocentes descripciones de los personajes y el desarrollo del misterio que navega por las páginas del libro para descubrir quién es realmente John Smith. Después de esta obra, llegaron dos más: "El matrimonio de la señorita Buncle" y "Las dos señoras Abbott". Espero, pronto, continuar con esta trilogía editada con esmero por Alba Editorial.

"Music for a while"...música per sempre

 Sempre m'ha agradat saber quants anys han pogut coincidir  en la història del nostre món els músics i/o escriptors que admiro per una raó o altra. En aquest cas, i per situar-me, quan Henry Purcell va morir el 21 novembre de 1695, Johann Sebastian Bach, era un nen de deu anys que acabava de quedar orfe de pare i mare. 

M'agrada veure aquest fil que segueix la música i que no ens deixa...

Nosaltres, ja en el ben entrat segle XXI, podem gaudir de molt bones músiques: músiques per una estona...o per sempre.  I una d'elles és precisament la d'aquest compositor anglès. "Edipo rei", "Dido i Ennees", "La reina de les fades", són obres seves que ens han deixat peces tan estèticament belles que ens poden transportar cap a sentiments inefables. 

No sóc molt amant de les versions, però, en aquest cas, el disc que ha dirigit l'alemana Christina Pluhar, el trobo excepcional. Les veus de Philippe Jaroussky (contratenor), Dominique Visse (contratenor), Raquel Andueza (soprano) i Vincenzo Capezzuto (alt), fan que aquest disc sigui d'aquells que un tenia ganes d'escoltar feia temps. 

"El Lament de Dido", els dos fragments de l'"Oda a Santa Cecília" (patrona dels músics) i "Music for a while" d'"Edip, rei", entre altres magnífics moments escollits de diferents obres de Purcell, han estat interpretats de manera brillant juntament amb les improvisacions jazzístiques dels músics de "L'Arpeggiata". Tot plegat, música per a tenir en compte i escoltar-la. 

Em pregunto, però, i no he trobat resposta (potser algú m'ho sap dir) què hi fa la versió "Hallelujah" de Leonard Cohen com a Bonus Track en aquest disc. Recomano escoltar-la. Tot un plaer poder disfrutar d'aquest tema, al final de les improvisacions sobre temes de Henry Purcell.

I, com la vida de vegades té aquests cops d'efecte, aquest compositor anglès, precisament va morir la vigília de Santa Cecília (destinatària d'unes odes en què la interrelació música i paraula és francament brillant), ben jove (als 36 anys), però amb un llegat musical que el va convertir en el compositor anglès per excel·lència durant, no uns anys, sinó uns segles; podríem dir que fins l'arribada de Benjamin Britten, ja en ple segle XX. El fil...continua!

Olors i records/ Olores y recuerdos

Els records d'infància són els records que, per sempre, sigui per bé o per mal, ens quedaran. Els meus records crec que puc dir que són la base de la meva felicitat. Ser barcelonina és per a mi un fet que m'ha configurat com a persona. Sobretot, ciutadana de Gràcia i l'Eixample. Per això, ara que he rellegit aquest llibre, evocador d'històries mitjançant les olors, no puc deixar de recordar els meus primers anys al carrer Verdi...amb les olors de la vida: la bacallaneria de la Isabel, els llegums cuits de ca la Rosa i l'Antonio, la drogueria a tocar de la plaça de la Unificació (ara Revolució...), la papereria, l'escola amb el seu jardí i els seus arbres, el cinema Verdi (quan encara passaven dues pel·lícules), la casa de les meves amigues: l'Eva, la Núria i...com no, la meva pastisseria. Olor de crema cremada, de croissants al forn, de bunyols de Quaresma, de coca de Sant Joan, de bombons. Cada olor, un record, una estació, una persona, una estança. I és en aquest llibre on he pogut recuperar tota aquesta memòria, tan personal com la d'aquest escriptor francès: Philippe Claudel.

Vaig llegir "La néta dels senyor Linh" després d'una vivència extrema i, a continuació, "Ànimes grises". Aquest és el tercer llibre, diria que autobiogràfic d'una manera excepcional, que llegeixo d'aquest autor i no m'ha defraudat. Us proposo un recorregut biogràfic per les "vostres olors" després de la lectura d'"Aromas" (ed. Salamandra). Evocar el passat és un gran motiu per construir present i futur.

Provença 2013 (foto, Marta Millà)

Los recuerdos de infancia son los recuerdos que, para bien o para mal, nos quedarán para siempre. Mis recuerdos creo que puedo afirmar que son la base de mi felicidad. Ser barcelonesa es para mi un hecho que me ha configurado como persona. Sobretodo, ciudadana de Gràcia i el Eixample. Por eso, ahora que he releído este libro, evocador de historias mediante los olores, no puedo dejar de recordar mis primeros años en la calle Verdi...con los olores de la vida: la bacallanería de Isabel, las legumbres cocidas de "ca la Rosa i l'Antonio", la droguería cerca de la plaza de la Unificació (ahora Revolució...), la papelería, la escuela con su jardín y sus árboles, el cine Verdi (cuando aún ponían dos películas), la casa de mis amigas: Eva, Núria y...¡cómo no!, mi pastelería. Olor de "crema cremada", de croissants al horno, de buñuelos de Cuaresma, de coca de San Juan, de bombones. Cada olor, un recuerdo, una estación, una persona, una estancia. Y es en este libro donde he podido recuperar toda esta memoria, tan personal com la de este escritor francés: Philippe Claudel.

Leí "La nieta del señor Linh" después de una vivencia extrema y, a continuación, "Almas grises". Éste es el tercer libro, diría que autobiográfico de una manera excepcional, que leo de este autor y no me ha defraudado. Os propongo un recorrido autobiográfico a través de "vuestros olores" después de la lectura de "Aromas" (ed. Salamandra). Evocar el pasado es un gran motivo para construir presente y futuro.

ROMA I BACH...

Un passeig per Roma...

 Via Cola di Rienzo, Lungotevere, Ponte Margherita, Piazza del Popolo,  Via del Babuino, Piazza di Spagna, Via Sistina, Via Crispi, Via degli Artisti, Via Ludovisi, Via Veneto...i Via Sicilia.

Aquest és el camí que la protagonista d'aquest magnífic llibre, escrit per l' alemany Friedrich Christian Delius, recorre quan surt el vespre d'un dissabte de gener d'una casa tutelada  per assistir a un concert a l'Església luterana de Roma.
Amb 21 anys i embarassada de vuit mesos, anhela sentir la veu del seu estimat que ha estat enviat a l'Àfrica en missió de guerra. I l'anhel se li fa realitat en les notes greus del violoncel: "de nuevo con el chelo que penetraba en lo más hondo del alma, entonces le anegaron las lágrimas".

Les cent nou pàgines d'aquest llibre, no ens parlen d'un viatge, ens descriuen un passeig per la sempre lluminosa Roma, que no passa només per uns carrers, sinó que ens endinsa cap a sentiments expressats amb la més sublim  tendresa cap a un fill que ha de néixer i un pare que és lluny i a prop, alhora.

I tot aquest camí acompanyada per la il·lusió de poder arribar a l'Església  i escoltar Bach en un dels pocs concerts interpretats durant la guerra a la Ciutat Eterna:

"y se asombró ante el milagro de que Johann Sebastian Bach, con una sola cantata y doscientos años después de su época, comprendiera y expresara y mitigara ofreciendo consuelo el sentir de una mujer de veintiún años, embarazada y sola, desplazada desde el Báltico hasta el Mediterráneo, en estado de buena esperanza en medio de una temible guerra".

Recomano aquest llibre a tots aquells que estimen la música i estimen perdre's pels carrers de les ciutats...

Un paseo por Roma...

 Via Cola di Rienzo, Lungotevere, Ponte Margherita, Piazza del Popolo,  Via del Babuino, Piazza di Spagna, Via Sistina, Via Crispi, Via degli Artisti, Via Ludovisi, Via Veneto...i Via Sicilia.

Este es el camino que recorre la protagonista de este magnífico libro, escrito por el alemán Friedrich Christian Delius, cuando sale al atardecer de un sábado de enero de la casa tutelada donde vive para asistir a un concierto que va a tener lugar en la iglesia luterana de Roma.

Con 21 años y embarazada de ocho meses, desea oir la voz de su amado que ha sido enviado a África en misión de guerra.Y este deseo se convierte en realidad desde las notas graves del violoncelo: "de nuevo con el chelo que penetraba en lo más hondo del alma, entonces le anegaron las lágrimas".

Las ciento nueve páginas de este libro no nos hablan de un viaje sino que nos describen un paseo por la siempre luminosa Roma. Paseo que no pasa sólo por sus calles, sino que interioriza sentimientos expresados desde la más sublime ternura hacia un hijo que tiene que nacer y un padre que está lejos y cerca, a la vez.

Y todo este camino acompañada por la ilusión de poder llegar a la Iglesia y poder escuchar Bach, en uno de los pocos conciertos interpretados durante la guerra en la Ciudad Eterna:

"y se asombró ante el milagro de que Johann Sebastian Bach, con una sola cantata y doscientos años después de su época, comprendiera y expresara y mitigara ofreciendo consuelo el sentir de una mujer de veintiún años, embarazada y sola, desplazada desde el Báltico hasta el Mediterráneo, en estado de buena esperanza en medio de una temible guerra".

Recomiendo este libro a todos aquellos que aman la música y les apasiona perderse por las calles de las ciudades...

Universitat de Dret, Múrcia (foto, Marta Millà)

literatura

 

 

Biblioteca del Castell de Peralada, 2013 (Foto:Marta Millà i Bruch)

 "La literatura, pues, como el arte, no deberían nunca tomarse como objetos de consumo pasivo, sino que tienen que acogerse con la más exigente de nuestras responsabilidades espirituales. Leer un libro, ingeniosamente creado por un ser humano, comporta ciertamente asumir una responsabilidad personal frente a ese creador, pero también y muy seriamente ante uno mismo"

Va ser fa 5 mesos. En Francesc ens va deixar inesperadament, després d'una llarga operació en què el cor, el seu bon cor, sembla que li va dir..."ja, prou".
Ens vam reunir al Casal Borja una colla d'amics. Anàvem arribant de diferents indrets, espontàniament, amb aquell silenci i aquells sentiments retinguts que omplen aquests moments.
I va ser enmig d'aquest dolor que vaig trobar-me amb aquest tresor: una simple vitrina amb uns quants llibres. La mirada va anar directament cap a un títol: "El espíritu de la letra", d'Antoni Blanch. Sempre la literatura em ve a trobar. I, aquella tarda silenciosa de diumenge, se'm va omplir de paraules.
Vaig comprar-me el llibre. I el vaig començar a llegir. Inconscientment, el que he buscat en els llibres, siguin novel·les, assaig, biografies...tant és, Antoni Blanch ho diu millor que jo:

"procurarnos un serio encuentro con nosotros mismos y con los demás y abrirnos simbólicamente a niveles muy elevados de realidad, verdaderamente estimulantes para el espíritu"  

I, com sempre, les situacions no passen perquè sí. Vaig començar el llibre. El llegia en el meu trajecte cap a la feina, al metro, on de tant en tant, em trobo per casualitat amb en Josep M.Rambla i gaudeixo d'uns moments d'intercanvi de vivències i conversa. Li vaig comentar que ja havia començat el llibre del seu cosí i, aleshores, em dóna la notícia: Antoni Blanch ens havia deixat feia dues setmanes.
No l'he conegut, però, per sort, gaudeixo del que ens diu acertadament a l'inici del llibre:

"La obra literaria podría  interpretarse com una especie de carta íntima entre dos personas que seguramente se desconocen"

I, aquest és el seu missatge. Aprendre que a cada llibre, se'm regala llum i sensibilitat. 

Biblioteca Castell de Peralada, 2013 (Foto:Marta Millà)