"Poco maquillaje, 

mucha sonrisa"

Roma, Florencia, Milán, Venecia...ciudades que no dejan indiferente a quien las visita o pasa por ellas alguna vez en su vida. Yo tuve la suerte de conocer Florencia a los quince años. Sí, la edad "bella y loca", y pensé: "aquí tengo que volver". La vida me ha regalado volver a ella con quienes más quiero...mi familia, marido e hijos. Y, como acostumbramos a viajar en coche, nada mejor que recorrer Italia por carreteras secundarias, a través de las cuales uno llega a pequeñas ciudades que Pedro Bosqued ha tenido a bien ilustrar en este poético libro y describirlas con gran belleza.

Ferrara, Siena, Vicenza y Arezzo, entre otras, son ciudades de menos de doscientos mil habitantes; ciudades en las que el paso de la historia ha dejado su huella y en las que pasear por ellas se convierte en un placer indiscutible.

Pedro Bosqued convierte en poesía lo que, de entrada, una compra para satisfacer la  curiosidad viajera a través de pequeñas narraciones. Pero, nada más empezar con el primer capítulo, dedicado a Cremona- tierra de excelentes luthiers como Stradivarius o Guarneri-, ya me di cuenta que estaba ante un libro especial. Transmite sensaciones, colores, emociones...tal como su escritor informa, es un libro escrito en momentos del año llamados "meses valle y grises"...y se percibe, ¡vaya si se percibe! Cada capítulo es evocador de recuerdos para los que hemos pisado las calles de algunas de estas ciudades; pero, también, balanceo e impulso hacia nuevas pieles....y es que, Pedro Bosqued, a través de esta metáfora, nos presenta, no sólo la epidermis, sino la dermis de cada una de ellas.

"Esta es la piel más bonita de las que no se muestran. (...) Saben que en la dermis se juega la estructura de las cosas, que la epidermis es para las fotos. Y Padua no necesita un icono para las postales, le basta con ser visitada. Nada la puede retratar más." (p.34)

(Véneto, 2010. Fotografía: Marta Millà)

Así pienso yo de cada una de estas ciudades...sólo podemos retratar con la mirada, con cada una de nuestras pisadas; en Italia no podemos ser turistas de la epidermis...debemos adentrarnos y vivir la dermis: la historia que recorre cada calle, los mercados encontrados al azar, la música que se oye en cada rincón, el sonido de los adoquines al pisar, el silencio de las noches y su variopinta y rica gastronomía...tan rica gastronomía (¡) que el escritor lleva a comparar el delicioso dulce de milhojas con la sublime Siena, ciudad de los 17 contrade. 

(Siena, 2010. Fotografía: Marta Millà)

.

"Hay pieles que no admiten caprichos, solo buscan ser agradables al tacto. Ser útiles y conseguir que el resto, al encontrarse con ellas, se mueran de deseo por permanecer. Suelen ser pieles que no se venden, se cuidan y solo las conocen quienes olvidan las prisas y el tiempo, y con tiento y sentidos abiertos, están dispuestos a tocarlas." (p. 135)

Gran libro de Pedro Bosqued, farmacéutico de Zaragoza que un día decidió escribir sobre esta Italia con "poco maquillaje, pero mucha sonrisa..." y nos ayudó a entender que hay pieles en las que uno desea permanecer. 

(Ilustración: Biblioteca de New York)

"Pieles de Italia", Pedro Bosqued. Editorial Confluencias, 2015.

Avis i néts: records d'infantesa

 

"Cada uno de nosotros guarda en la memoria lugares cuyo recuerdo le hace mucho bien. Quien ha crecido entre los montes, o quien de niño se sentaba junto al arroyo a beber, o quien jugaba en una plaza de su barrio, cuando vuelve a esos lugares, se siente llamado a recuperar su propia identidad" (Encíclica Laudato si, S.S. Francisco)

Vaig llegir aquest fragment de l'Encíclica "Laudato si" del Papa Francesc mentre llegia aquest llibre de Charles Bertin i vaig pensar que era una al·lusió directe al tema del llibre: el record d'infantesa de Bertin es transforma en una lectura senzilla que t'agafa des del primer moment i que et transporta als moments d'infantesa que hom viu de petit amb els avis. Hi vaig pensar perquè tot gira al voltant d'un jardí on el protagonista hi passava els seus estius: el jardí dels seus avis. A través dels fulls del llibre i la seva descripció narrativa, va "recuperant la seva identitat". De fet, ens ho explica des d'una edat avançada, en un viatge per arribar al lloc que durant els estius, lluny dels seus pares i al costat de la seva àvia, va omplir-lo de felicitat i estimació.

La seva àvia...
Thérèse-Augustine... 

la "petite dame"...

M'agrada la nota de la traductora pel que fa a l'expressió "petite dame". No existeix una traducció per aquesta denominació de l'àvia. Com diu Vanesa García, "abuelita" seria cursi i, si haig de ser sincera, tampoc el català "iaiona" expressa tot el que vol dir en francès "petite dame": reverència, respecte i carinyo. I, precisament, aquests trets i alguns altres són els que defineixen aquesta àvia que, a la seva edat, pot fer de la lectura un plaer compartit i esperat cada estiu amb el seu nét; les lectures i l'aprenentatge que no va poder fer quan li tocava, les gaudeix amb la il·lusió de les hores passades amb "el fill del seu fill", com ella ens diu. Lectures d'estiu que porten l'empremta i l'impuls del desig de tota una vida dedicada als altres; per tant, lectures assaborides i plenes de passió.

"El embrujo comenzaba desde la entrada del propio condominio, que estaba en una calle vecina de la chausée de Ghistelles: la verja se abría sobre un paseo flanqueado por elevados setos (...). Andando el tiempo, las enramadas habían trenzado pasarelas de follaje entre las arcadas (...). Fueron muchas las horas felices que pasé en aquel deambulatorio de vegetación" (p. 16-17)

La descripció nostàlgica i evocadora dels estius de Bertin fa que no puguis deixar de llegir sense pensar i recordar aquells llocs que en algun moment de la teva vida t'han fet sentir la felicitat.
Llegir en un jardí estimat, gaudir de la vida i l'estimació de l'àvia, el berenar i les excursions de l'estiu, records senzills...en definitiva, enaltir la infantesa sense un romanticisme exagerat és el que ens proposa l'escriptor belga Charles Bertin. Un plaer de lectura...

(Escola del Mar, Barcelona, 2015. Fotografia: Marta Millà)

Filosofia de la proximitat: do i acollida

No és la primera vegada que em passa: descobrir un escriptor i ja no deixar-lo. És el que m'acaba de passar amb en Josep Maria Esquirol qui, a més a més, és professor de la meva estimada Universitat de Barcelona i, encara més, actualment, professor d'una neboda meva, a qui encoratjo fermament a seguir amb aquests estudis humanístics.

La seva filosofia és la filosofia de la proximitat. Per això, comença amb la fotografia escrita d'un dels millors moments que tots hem pogut viure: el gust d'estar davant una taula parada, amb una bona companyia -familiar o d'amistat-. Tant és el que mengem, la qüestió és...compartir el pa, com diu aquest filòsof.

"El plato en la mesa, el aceite y el pan. La mesa servida, la olla humeando y los vasos empañados por el vapor del caldo(...) nada sibarita ni sofisticado. Asociamos la imagen, sobretodo, con el cuidado que supone cocinar para los demás, la compañía, y el amparo casero. También, naturalmente, con el placer de comer. Y con la memoria de los "elementos". El aceite para aliñar evoca el olivo y la tierra firme donde se enraíza y el cielo luminoso hacia donde se eleva; el fruto maduro, los trabajos de recolección y el prensado de la almazara. También el pan nos descubre el cielo y la tierra, los vastos campos de trigo lindantes con el azul, pero enseguida nos lleva de nuevo hacia lo más primordial: los demás. El pan es lo que se comparte y los "compañeros", literalmente, los que comparten el mismo pan" (p.7)

M'agrada molt cuinar i sóc casolana de mena, així que, tant els moments viscuts en família davant la taula mentre compartim les vivències de cada dia com els dies especials que tenim convidats a taula, família o amics, són dies en què puc assaborir el que és la felicitat senzilla, sense necessitat de buscar res que no pugui oferir una taula, el menjar i la memòria agraïda dels elements dels quals en parla l'escriptor.

En Josep Maria Esquirol ens endinsa en conceptes com curar, embastar, l'empar, la casa i el llenguatge a través d'uns capítols plens d'imatges  que converteixen la lectura en una meditació que inquieta i fa aprofondir en allò que més ens configura com a persones, la plena vivència de la realitat i el present que ens acompanya.

El primer capítol ens explica la resistència. Penso que el títol és un encert. Qui no ha hagut de posar en pràcica aquesta "resistència íntima"?

"El mundo no nos lo pone fácil y, en general, todo cuesta. Nuestras intenciones y nuestros proyectos chocan a menudo con la resistencia que implica la realidad. (...) Sin embargo, también podemos usar la palabra resistencia para referirnos no tanto a las dificultades que el mundo pone a nuestras pretensiones como a la fortaleza que podemos tener y levantar ante los procesos de desintegración y de corrosión que provienen del entorno e incluso de nosotros mismos". (p. 10)

I, què vol dir amb l'adjectiu íntima? ens ho explica ben clar en aquest primer capítol: no expressa interior, sinó "central i nuclear": amic, plat a taula, casa...

Casa!!! què oportú ha estat rellegir, després de les notícies d'aquest estiu (i, ja tardor) sobre les riuades de gent que deixen casa seva, el que Josep Maria Esquirol ens aporta com a reflexió respecte aquest terme. Un capítol sencer dedicat al retorn a casa. Comença amb la imatge d'aquell nen o nena ,que tot jugant al "pilla-pilla", experimenta un gran plaer quan toca lloc segur i diu "Salvat!". Casa, retorn, do, acollida:


"La casa es la concavidad del cobijo, de la misma manera que el cuenco formado con las manos lo es del don. El tejado de la casa se parece a la figura de las manos juntas mirando hacia abajo; las palmas serían el techo. El cuenco se hace con las manos juntas hacia arriba. Con el cuenco se da y se ofrece; con el techo se guarda y se ampara" p. 45

Per acabar, en aquests moments de decisions i recerca de solucions humanitàries, la metafísica de l'ajuntament...

"Con la palabra poética se pone perfectamente de manifiesto que juntando, se ampara. Las palabras brotan del alma. Toda palabra con alma es consuelo" (p.176)



...definitivament, un llibre per a llegir-lo, rellegir-lo, meditar-lo i gaudir-lo. Una bona lectura d'un filòsof que no deixa indiferent amb les seves reflexions i poètiques imatges: siguem casa, siguem paraula, siguem acollida, empar i juntura; però, reclamem la veritat i el retorn a casa.

(Cabrera de Mar, 2015. Foto: Marta Millà) 

Ferreras, una família i l'aigua.

    S'ha de llegir. No m'agraden les obligacions, però, Julio Llamazares, que ja era un dels meus escriptors predilectes, en el llibre "Distintas formas de mirar el agua" m'ha portat, no només a mirar l'aigua, sinó a submergir-me en cadascun dels seus personatges d'una manera, francament, emotiva, nostàlgica i emocionant. Per això, plantejo aquest llibre com una obligació; però, asseguro que no pot deixar indiferent aquesta història familiar: esposa, fills, gendres, joves, néts i nétes (sense deixar-me el genial final amb la mirada de l'automobilista que passa en aquell moment pel pantà de Porma) van a escampar les cendres de l'avi que ha mort fa dos dies.

     Cada membre de la família és un capítol del llibre. Resulta entendridor saber què pensen de l'avi cada un d'ells. Des de la seva esposa, que es queda sola, fins a la néta més jove, amb mirada de futur. La narració avança i, mentre aquesta avança, t'imagines tots els personatges caminant en silenci cap al lloc on volen dispersar les cendres junt amb el ram de flors que l'àvia porta durant tot el viatge. Des del silenci de l'avi, parlen tots per ell. Sabem qui és a través de la família. I és maco veure com la senzillesa de molts moments viscuts amb una persona estimada queden com espurnes de vida i d'estimació. És el que ens queda a tots quan hem perdut algú que estimem. 

El que diu una de les filles...

"Lo único que me duele  es no habérselo dicho nunca, que se haya ido sin conocer lo que yo he sentido por él en todo este tiempo en el que la lejanía física nos ha tenido alejados también emocionalmente, que no haya sido capaz de hacerle saber en vida lo que quizá ya sabe en este momento: que junto con mis hijos ha sido la persona más importante para mí y, junto con mi madre, la más valiente de todas" (p. 135)

El que diu una néta...

"Yo lloro por cosas muy direntes: por una puesta de sol, por una escena de una película, por la música que suena en un bar de copas y que me recuerda alguien...Mi abuela, en cambio, como mi madre, como la mayoría de las mujeres a las que conozco, con excepción de algunas amigas, lloran siempre por sus hijos, por sus padres, por sus hermanos, siempre por otras personas, nunca por ellas" (p. 65)

...així com tot el que pensen els qui formen aquesta família que un dia va ser "arrencada" de la seva terra, són sentiments que acosten al dolor i a l'expressió del que molts hem hagut de viure ja algun dia, algun moment que vols que no arribi mai i, per fi, et toca i no te'l pots saltar, com fas amb els entrebancs dels camins quan ets petit i ets lluny d'aquestes experiències.

      Julio Llamazares fa servir un llenguatge  per cadascú: l'àvia, els néts, la jove catalana...i, des de diferents i subtils variacions lingüístiques, no només ens explica la història d'una família, sinó la història que va quedar amagada i flotant, sota l'aigua, de tots aquells pobles a qui l'escriptor els dedica aquesta memòria de qui ha nascut, també, en un poble submergit.

  (Termes Pallarés, Leander Star Jameson, 2010)

"Hay distintas formas de mirar el agua, depende de cada uno y de lo que busque. Siempre me lo dijo él. 

Él lo sabía todo del agua, y del aire, y de la tierra..." (p.175)

      

    Per acabar, va ser Juan Benet qui es va encarregar de la construcció del pantà. Curiós que un escriptor fos l'enginyer que dugué a terme l'obra...curiós que un escriptor li  retorni, amb paraules, els sentiments de qui, d'alguna manera, ell va desterrar. Dos escriptors i les ironies de la vida...

Valle de Riaño

Teresa de Jesús, Teresa de Ávila

Diuen que una imatge val més que mil paraules...en el cas de la Santa, crec que no és així. La van pintar "fea y legañosa", tal com ella mateixa diu, així que prefereixo quedar-me amb les més de mil paraules que aquesta dona castellana del segle XVI va deixar.
    Acabo de llegir dos llibres de Santa Teresa; entre les dues lectures, he viscut la mort d'una amiga meva. Trasbalsa perdre una amiga sempre; però, quan amb ella comparteixes els anys que et porten tantes vivències inoblidables com ara tenir fills, veure'ls créixer, compartir estones de patir, de riure...la mort és, novament, un gerro d'aigua freda. Amb la Sílvia vaig compartir també molts moments de bellesa; el que la bellesa era per nosaltres: música i dansa. També compartíem lectures. Llegir Santa Teresa és molt personal, però haig de confessar que a mi m'encanta i m'ajuden els seus escrits. Aquesta entrada de blog no la podrà llegir, però la dedico a la Sílvia. Llegir Santa Teresa és, per a mi, rebre una dosi de serenitat i espiritualitat fora de la fugacitat dels dies.

Teresa de Jesús va impactar a persones d'altres èpoques i llocs. Els llibres que, com he dit abans, he llegit sobre Santa Teresa són,precisament, escrits per dues dones estrangeres: una irlandesa i, l'altra, americana. I, això és el que em va motivar a llegir els dos llibres: la meva curiositat per saber què deien dues dones estrangeres, d'una cultura tan diferent, d'una dona castellana i mística.  És la literatura la que ha encaminat a  Kate O'Brien o a Cathleen Medwick a acostar-se a la gran dona que va ser Teresa.

Cathleen Medwick, escriptora

Admiro l'escrit de la Cathleen. Es nota que ha llegit i ha desglossat literàriament els escrits de la Santa d'Àvila; però, sobretot, contextualitza qualsevol fet o gest des d'una recerca històrica fins a l'últim detall. El món de la Castella d'aquell temps l'ha investigat molt bé i, tot i que conec l'obra de Santa Teresa de fa temps, he descobert nous aspectes i he reviscut tot el que els seus escrits poden arribar a transmetre. Però, sobretot, l'admiro per la seva constància i tenacitat i, com ella diu, per la seva "determinación". Va trigar a escriure el llibre dotze anys. La seva mare ni va conèixer el projecte perquè va morir, fins i tot, abans de saber-ho;  però el marit i els fills, sí. I escriure un llibre amb aquest nivell de profunditat i documentació, amb dos nens en edat escolar, asseguro que és digne d'admiració. Malgrat tot, no va desistir i va tirar endavant fins arribar-ne a la seva edició. El títol en anglès és: "Teresa of Avila: the progress of a soul"; el prefereixo a la traducció castellana: "Teresa de Jesús: una mujer extraordinaria". M'agrada més pensar en una dona que camina, avança i progressa per terres seques de Castella que en una dona dotada pel do de l'extraordinarietat. Per això, suposo que Cathleen va posar aquest títol i, quan un escriptor triga dotze anys en escriure un llibre, es dedueix que, també el seu títol, ha estat ben pensat i meditat.

Kate O'Brien, escriptora

Si, tot passejant per Àvila, trobeu un carrer anomenat "Kate O'Brien", no és d'estranyar. Aquest nom de dona correspon a una irlandesa enamorada d'aquesta ciutat i, sobretot, de Teresa de Jesús. L'any 1951 va escriure un llibre dedicat a Teresa. Breu, però intens pel que fa a la seva mirada envers la Santa d'aquestes terres castellanes. En aquesta biografia, sense tanta documentació i narració històrica com la de Cathleen, crec que es pot destacar com a principal atractiu l'aproximació al caràcter de la Santa. El que m'ha quedat de la seva lectura és l'alegria, l'humor, la perseverança, la ironia, l'energia, en definitiva el retrat  de Teresa d'Àvila com a dona que viu intensament. És la Teresa "andariega", la Teresa de Ávila que viu avui dia, malgrat tenir 500 anys!

La vida: levitació de sentiments

"Un viaje llamado vida" ha estat el meu últim llibre de l'any 2014. Un gran encert acabar l'any amb aquesta lectura. Vaig descobrir la literatura japonesa, no amb Haruki Murakami, sinó amb Banana Yoshimoto. És el pseudònim de Mahoko Yoshimoto. Filla d'un filòsof i crític literari. La sensibilitat cap a les persones, les plantes, els animals, la natura...en definitiva, la sensibilitat per la vida, fan que m'acosti a aquesta escriptora nipona cada vegada més. He llegit Kitchen (1991) y Sueño profundo (2006). Quan vaig veure el títol d'aquest últim llibre, Un viaje llamado vida, i la foto de la portada amb la levitació-sempre ha estat el meu somni poder levitar- enmig d'una habitació buida i, m'imagino, silenciosa, vaig comprar-me'l tan aviat com vaig poder perquè sabia que seria un dels millors llibres llegits aquests any que hem deixat. I no m'ha defraudat. De fet, l'estic rellegint i ja vaig a buscar aquells fragments que em fan pensar durant el dia.

"Cuando muramos, no podremos llevar nada con nosotros, ni el dinero, ni la casa, ni el coche, ni el ser humano, ni la familia. Tampoco la ropa y los anillos que llevamos, no podremos acarrear absolutamente nada con nosotros. Lo que podremos llevar, sin embargo, son los recuerdos, tantos que apenas podremos conservarlos todos. Seguramente habrá también malos recuerdos. Pero, sin duda, esos se habrán transformado en buenos en el momento de morir. Y acumular buenos recuerdos es la única cosa que podemos hacer en la vida, creo." (p. 53)

Barcelona (Foto: Marta Millà i Bruch)

Aquest és un dels fragments que més m'ha agradat de la primera part. L'escriptora descriu els records dels seus viatges arreu del món a partir d'unes descripcions senzilles i plenes de sensibilitat. La petita presència del romaní, a casa seva, representa una valuosa evocació d'aquest arbust immens que va olorar a Sicília. Quantes vegades petites coses ens evoquen grans vivències!

 Així continua la segona part del llibre, amb la nostàlgia d'un estiu, una primavera, una tardor, un hivern...les imatges que podem llegir es visualitzen i se senten com si estiguessis al lloc descrit. Descriu el pas de les estacions com un nou començar que ens ha d'il·lusionar. Aquest sentiment me'l sento també molt meu. Mai sé dir quina estació és la que m'agrada més. M'agrada veure com se'n va una i com arriba la següent amb nous aires de vida, any rere any:

  "Las estaciones cambian en un instante. Y, por mucho que echemos la vista atrás, la estación que acaba de terminar no vuelve jamás. Entonces, comenzamos a buscar la belleza de la estación recién llegada...como esto sucede cuatro veces al año, es lógico que nuestra sensibilidad se vuelva más receptiva. Creo que eso constituye una gran fortuna" (p. 72)

I, no solament estableix aquesta relació amb les estacions, sinó que les plantes i els animals es converteixen en companys inseparables de camí. La transmissió dels seus sentiments i les seves emocions m'han fet recordar molts moments meus viscuts  que s'han reflectit en les plantes i flors que cuido cada dia. Sembla que no és tan estranya aquesta empatia...i, quan, de sobte, et sents atrapada per una col·lecció de sentiments i nostàlgies, per  una pau i serenor que et deixa la lectura de cada fotografia d'un moment, arriba l'hora de recordar aquells que ja no hi són. Les morts del gos, d'un professor, del seu ex-cap... estan expressades des del sentiment més profund. Parteix de vivències quotidianes amb tots ells i fan pensar en un mateix. També el record dels seus pares, ple d'agraïment, i la manera de recordar-los, des de la seva nova visió com a mare, fan que sorgeixen molts sentiments que per un són com inefables.

 Moments contemplatius d'una vida experimentada com un viatge, però un viatge on els records són grans records pel que tenen de petit, senzill i amable.

"La magia mantiene la puerta abierta siempre.Encontrarla o no depende de nosotros"(p. 135)

Intèrpret i compositor: l'abc d'un pianista

M'hagués agradat assistir a la conversa que va tenir lloc a La Pedrera, ja fa un any, entre Jordi Llovet (excel·lent professor meu) i Alfred Brendel (admirat pianista). Per sort, aquest intèrpret, tot i haver deixat els escenaris l'any 2008, continua exercint com a transmissor del que ell diu que és casa seva: els llibres, la música i l'art. I, per aquest motiu, he pogut veure que estic davant, no només d'un gran pianista, sinó d'una persona que ha viscut la música des del més enllà de les cordes que vibren quan una tecla és tocada. El seu llibre, publicat per Acantilado, sorprèn en cada línia. Després d'haver realitzat els meus estudis de piano, anys en què vaig descobrir diferents maneres d'aprendre i ensenyar, arriba Brendel i em recorda que "les regles només existeixen per a ser qüestionades". Els dos últims anys dels meus estudis,vaig tenir la sort de tenir una professora que m'ho va transmetre i...vaig ser molt feliç! De la interpretació de l'estudi de Chopin, va dependre, no que prengués una decisió important, sinó que m'hi posés davant sense les normes establertes, sense prejudicis i és que:

"cada obra maestra, incluso cada frase, es en cierto modo un mundo nuevo."

Aquest món nou el vaig trobar i la interpretació davant el teclat em va ensenyar el que Alfred Brendel diu a l'entrada sobre la senzillesa i que ho ha après d'Einstein (un altre savi):

"todo debería hacerse de la manera más sencilla posible, pero no más simple. Una simplificación inadmisible es exactamente igual de deplorable que una complicación innecesaria. Esto es válido para todos los ámbitos de la vida" (p.118)

Brendel ens ofereix unes descripcions ben personals i genials: "ritardando", silenci, profunditat, practicar, diversitat, així com moltes altres, estan tractades de manera que es reconeix la quantitat d'hores que Alfred ha passat davant el piano. Fins i tot, la ironia hi té cabuda quan dedica una entrada a la "tos":

"Si no le queda a usted más remedio que toser, procure hacerlo en los pasajes suaves o en las pausas generales: conseguirá con toda seguridad la medalla al tosido" (p.130)

Amb el subtítol  "Un llibre per als amants del piano", no podia faltar una entrada dedicada a l'amor. Una entrada a tenir en compte tots aquells, amateurs o professionals, que desitgem fer despertar el que ens diuen les partitures:

"El amor a las piezas que tocamos puede (e incluso debe) traspasar el marco de lo puramente estructural. El color, la calidez, la pasión, la belleza sensible convertirán en un ser vivo al objeto musical del amor" (p.14)

...entenc que Alfred Brendel consideri casa seva l'art, els llibres i la música.

El contrapunt, una altra manera de mirar la realitat

Virginia Woolf no decep mai. Des que vaig llegir el seu llibre "Les onades" ("The waves", 1931), al meu estiu dels 17 anys, n'he estat una fidel lectora seva. Feia anys que volia tornar a la lectura d'aquesta gran escriptora i ha estat "Atardecer en Sussex" el que ha fet que, novament, em deixés captivar per l'escriptura encisadora de Virginia. La lectura d'aquests assajos i articles, juntament amb el viatge familiar que hem fet aquest estiu a Anglaterra, ha fet que evoqués  grans moments i sentiments viscuts.

Whiting Bay, Illa d'Arran. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà)

      Són articles dedicats a les meves grans passions: música, viatges, art. Però, Virginia Woolf no en fa un retrat de viatgera comuna, sinó que les descripcions són sensacions, sentiments, apropament a tot des dels sentits. Mentre llegia cada assaig, l'escriptura de Virginia Woolf m'acostava a una "mirada de contrapunt" de tot allò que vivia. Com quan escoltes Bach. Vaig llegir l'altre dia que el contrapunt de Johann Sebastian Bach és la síntesi millor que mai s'ha obtingut entre dues dimensions (o més). I és que el contrapunt ens acosta a una interacció melòdica que només descobrim quan escoltem amb profunditat.

Aquesta escriptora del grup de Bloomsbury ho viu així; des d'una profunditat que fa que expliqui qualsevol vivència des de "fora" de la realitat, però, sense allunyar-se d'ella. Només cal llegir "Paseo Nocturno". Una excursió amb els seus amics per la nit és explicada des d'uns ulls i unes oïdes segellades...però presents:
el so d'un carruatge, la llum d'un far llunyà, una veu d'un desconegut que sona des de les profunditats, les veus estranyes dels excursionistes, la veu d'un granger; tot això, al costat del silenci-del contrapunt del silenci-ens acosta a acompanyar Woolf en un passejada serena a la vora dels penya-segats sota la llum de la nit:

"Una procesión solemne de grandes acantilados marchaba hacia el mar enfrentándose a la noche y a las olas del Atlántico (...) Periódicamente un faro distante hacía brillar su sendero dorado a través de la niebla y de repente recordaba las abruptas formas de las rocas (...) Los alrededores estaban tan desdibujados que parecía prudente no abandonar la carretera" (p.53-54)

Kildonan, Illa d'Arran a Scotland. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà)

Far de Pladda, Illa d'Arran a Scotland. Agost, 2014 (Foto: Marta Millà)

      També he llegit en clau de contrapunt l'assaig sobre Bayreuth: òpera i entorn durant el festival.
De sobte, la realitat és la funció musical...s'obre el teló i ens trobem amb unes càlides tardes d'estiu.

"El sol extrae fuertes aromas del heno y de los pinos, y si uno es capaz de pensar, es para integrar el sencillo paisaje con el paisaje del escenario. Cuando la música cesa, la mente se relaja y expande en el plácido entorno: el calor y la luz amarilla, y los ruidos intermitente pero no inarmónicos de insectos y hojas alisan los pliegues. En el siguiente enteacto, entre las siete y las ocho, también hay otra actuación aquí fuera: ahora hay menos luz y hace bastante más fresco; la luz es más débil y los caminos ya no están cruzados por repetidas franjas de sombra. Las figuras con vestidos vaporosos que se mueven entre los árboles de la avenida con el cielo azul de fondo producen un efecto curiosamente decorativo. Finalmente, cuando termina la ópera ya es muy tarde; y cuando uno vuelve la vista después de bajar media colina, puede ver el oscuro torrente de carruajes que desciende con sus faroles balanceándose unos sobre otros como antorchas irregulares"

No cal afegir res més: bellesa, contemplació i art quan aixequem el teló de la vida.

Les pomes silvestres de Thoreau/ Las manzanas silvestres de Thoreau

  "Así pues, hay un pensamiento para el campo y otro para la casa. Me gustaría que mis pensamientos, como las manzanas silvestres, fueran alimento para los caminantes, y no garantizo que sean agradables si se catan en casa" (H.D. Thoreau)

     Entendre aquest fragment, només és possible si es llegeixen les vuitanta-tres pàgines d'aquest deliciós escrit que Thoreau ens va deixar sobre aquest fruit de la tardor: la poma. I, és més, penso que podem acabar d'entendre més el seu significat si, previament, s'ha llegit "Walden": dos anys al bosc fa que la descripció de vida fora de la civilització ens encomani un desig de viure aquesta experiència encomiable. I la vivència lenta i detallista del que la natura ens ofereix és el resultat d'aquest petit "assaig". Sembla que de dedicar un petit llibre a la poma no se'n pugui treure suc, però, us asseguro que si les pomes són silvestres, aquest suc el teniu assegurat.

        En primer lloc, segur que hi ha qui pensa que la poma és fruit de tot l'any i, no, a la primavera és quan en podem veure les flors i, a la tardor, en neix el fruit. Comparteix estació amb la magrana, el raïm i el caqui. Però, sembla que la poma n'és la reina pel que fa a les cerimònies que es dediquen als pomers quan arriba l'hivern. Devonshire és un dels comtats anglesos que celebrava aquestes cerimònies tot "cridant" al pomer que donés un bon fruit la temporada següent.

      La història, la flor, el fruit, el fred i les gelades de l'hivern, la terra i el dificultós creixement fan que tot el llibre sigui una metàfora de la nostra vida:

"¡Cuántas dificultades puede superar para dar un fruto dulce! Aunque bastante pequeño, su sabor puede resultar igual, o incluso superior, al del que ha crecido en un huerto. Quizá es más dulce y más sabroso por las mismas dificultades que ha tenido que afrontar."(p.45)


       Fins i tot, el capítol dedicat al bateig de les pomes silvestres et fa recórrer els camins dels llocs més amagats: Manzana de los Bosques, Manzana que crece en las cañadas de los Bosques, Manzana de los Prados, Manzana del Paseante, Manzana de la Ardilla, Manzana de Seto, Manzana del Ferrocarril...
Ara que hem estrenat la tardor, podem aprofitar alguna estona per arribar a aquests indrets ocults i descobrir pomes que encara potser queden per batejar.

 

 
 
      Gràcies a la llibreria Documenta que s'ha traslladat al meu barri, he descobert aquest llibre de Thoreau que us recomano. Recordo que el meu primer llibre a la seva antiga seu va ser "El elogio de la sombra" del japonès Tanizaki. D'això ja fa una pila d'anys. Dues petites joies que m'han obert les portes a una gran llibreria on sempre he trobat lectures que m'han acompanyat sempre. També us recomano anar a badar per Documenta, segur que sortiu amb un nou llibre que no us deixarà indiferents.

 


"Las manzanas silvestres de Thoreau"


 "Así pues, hay un pensamiento para el campo y otro para la casa. Me gustaría que mis pensamientos, como las manzanas silvestres, fueran alimento para los caminantes, y no garantizo que sean agradables si se catan en casa" (H.D. Thoreau)

     Entender este fragmento, sólo es posible si se leen las ochenta y tres páginas de este delicioso escrito que Thoreau nos dejó sobre este fruto de otoño: la manzana. Es más, pienso que podemos terminar de entender más su significado si, préviamente, se ha leído "Walden": dos años en el bosque hace que la descripción de vida fuera de la civilización nos contagie un deseo de vivir esta experiencia envidiable. Y la vivencia lenta y detallista de lo que la naturaleza nos ofrece es el resultado de este pequeño "ensayo". Parece ser que de dedicar un pequeño libro a la manzana, no se pueda sacar jugo, pero, os aseguro que si las manzanas son silvestres, este jugo lo tenéis asegurado.

        En primer lugar, seguro que hay quien piensa que la manzana es un fruto que tenemos durante todo el año. Pues no, es durante la primavera cuando podemos ver sus flores y, durante el otoño, cuando nace el fruto. Comparte estación con la granada, la uva y el palo santo. Pero, parece que la manzana es la reina de esta estación por lo que respecta a las ceremonias que se dedican a los manzanos cuando llega el invierno. Devonshire es uno de los condados ingleses que celebraba estas ceremonias suplicando al manzano que diese un buen fruto la temporada sigüiente.

      La historia, la flor, el fruto, el frío y las heladas de invierno, la tierra i el difícil crecimiento hacen que todo el libro sea una metáfora de nuestra vida:

"¡Cuántas dificultades puede superar para dar un fruto dulce! Aunque bastante pequeño, su sabor puede resultar igual, o incluso superior, al del que ha crecido en un huerto. Quizá es más dulce y más sabroso por las mismas dificultades que ha tenido que afrontar."(p.45)


       Incluso, el capítulo dedicado al bautizo de las manzanas silvestres te hace recorrer lugares recónditos: Manzana de los Bosques, Manzana que crece en las cañadas de los Bosques, Manzana de los Prados, Manzana del Paseante, Manzana de la Ardilla, Manzana de Seto, Manzana del Ferrocarril...
Ahora que hemos estrenado el otoño, podemos aprovechar algún momento para llegar a estos rincones ocultos y descubrir manzanas que aún quedan por bautizar.

 

  Gracias a la librería Documenta que se ha trasladado a mi barrio, he descubierto este libro de Thoreau que os recomiendo. Recuerdo que mi primer libro en su antigua sede fue "El elogio de la sombra" del japonés Tanizaki. De esto hace ya bastantes años. Dos pequeñas joyas que me han abierto las puertas a una gran librería en el centro de Barcelona donde he encontrado lecturas que siempre me han acompañado. También os recomiendo dejaros perder por Documenta (incluso abren los festivos para no perder su vieja costumbre), seguro que salís con un nuevo libro que no os dejará indiferentes.

Manifest d'Humanisme: apreciar allò que és inútil

La mort de Jaume Vallcorba el passat 23 d'agost em va agafar de sorpresa. Ja fa anys que va ser una persona que em va captivar. Va venir al programa "Avisa'ns quan arribi el 2000" del Canal 33 i ja vaig veure que era davant un humanista pur i un esteta en essència, d'aquelles persones que t'hagués agradat tenir de professor o, simplement, posar-te sota les seves ordres en una editorial que, per a mi, ha estat el lloc on he trobat els "meus llibres"... els llibres on m'hi he trobat: Acantilado.

 Precisament, el dia que va morir aquest gran editor, tot just estava saborejant les darreres pàgines d'un llibre que crec que hauria de llegir tot aquell que vulgui entendre la persona des del fons nítid de qui no espera "inversions monetitzables":

"Me interesa subrayar la vital importancia de aquellos valores que no se pueden pesar y medir con instrumentos ajustados para evaluar la quantitas y no la qualitas. Y, al mismo tiempo, reivindicar el carácter fundamental de las inversiones que generan retornos no inmediatos y, sobretodo, no monetizables" (p.15)

Però, una de les qüestions tractades que més m'ha agradat és que no es tracta de caure en el típic plantejament de sempre: ciència vs. humanisme. Ho fa en el punt catorze de la segona part del llibre titulada: "La Universidad-Empresa y los Estudiantes-Clientes".   En aquesta brillant segona part, presenta l'ensenyament a les universitats en disset punts de raonament clar i evident sobre el nostre món acadèmic i/o cultural, científic o humanístic: els estudiants com a clients que "compren" diplomes o graus, privilegiar la professionalització dels estudiants i no la qualitat de l'ensenyament, perseguir la bellesa fàcil (entenguis com a manera de viure la cultura fàcil, sense pèrdua de temps ni exigències en la comprensió), la lògica utilitarista a l'hora de menysprear l'estudi de les llengües mortes (?) i l'obsessió per l'anglès, la lectura de resums o sinopsis i no de les fonts originals, la falta d'identitat de les llibreries, engolides per les vendes dels llibres mediàtics...i, sobretot, voldria afegir especialment el punt dedicat a Víctor Hugo (a qui vaig dedicar l'anterior entrada del blog). L'any 1848 ja va escriure que la crisi no se supera amb una retallada en l'àmbit de la cultura, sinó duplicant el seu pressupost:

"Han caído ustedes en un error deplorable; han pensado que se ahorrarían dinero, pero lo que se ahorran es gloria" (p.85)

Stratford-upon-Avon, 5 d'agost del 2014 (Foto: Marta Millà)

 I, ara que estem ja a punt de començar un nou curs, us deixo amb aquesta reflexió de Nuccio Ordine que hauria de llegir-la tota persona responsable del futur de la nostra societat:

"En los próximos años habrá que esforzarse para salvar de esta deriva utilitarista no sólo la ciencia, la escuela y la universidad, sino todo lo que llamamos cultura. Habrá que resistir a la la disolución programada de la enseñanza, de la investigación científica, de los clásicos y de los bienes culturales. Porque sabotear la cultura y la enseñanza significa sabotear el futuro de la humanidad" (p.111)

Stratford-upon.Avon, 5 d'agost (Foto: Marta Millà)

Víctor Hugo: Turisme i Ecologia

La il·lusió de les múltiples activitats dels meus fills durant aquest final de curs ha fet que no hagi pogut dedicar el temps que volia a parlar d'algun dels llibres que he llegit fins ara. Esdeveniments escolars, finals de futbol, assajos i festival de ballet, recollida de notes...en fi, és el que passa en aquestes dates, tot s'ajunta.  M'agrada veure com ha passat un curs més i arribem cansats a un estiu que se'ns obre com a temporada de descans i de noves vivències familiars. Segurament, molt diferents a les viscudes durant el dia a dia del curs escolar. 

 Una recomanació de lectura per aquest estiu és el petit llibre: "Pamplona", de Víctor Hugo. M'ha fet reviure el meu curs viscut a Pamplona, ja fa uns quants anys. Tinc grans records dels meu pas per aquella ciutat. Vaig acabar-hi els meus estudis musicals (bé, això d'acabar és un dir...mai s'acaba d'estudiar música i, per descomptat, això és una sort) i vaig donar classes en una escola que ocupava un edifici que bé podria ser el palauet que es troba Víctor Hugo en el seu passeig cap a la catedral.  

"No me acuerdo en qué calle hay una puerta de palacio que me impresionó" (p.32)

La veritat és que la descripció que en fa, sembla realment la del Palacio de Ezpeleta del segle XVIII, seu actual del Conservatori de Música. 

La Pamplona que ens descriu Víctor Hugo és molt diferent a la Pamplona actual: "Hacia las diez de la noche, la plaza se vacía y Pamplona se duerme (...)A media noche el silencio es completo" (p.53)

Actualment, no crec que Pamplona s'adormi a les 10 de la nit, però, el que més m'ha cridat l'atenció d'aquest escrit de Víctor Hugo és, a banda de la fantàstica descripció detalladíssima de la catedral, la visió d'una manera de fer turisme que no va pas malament tenir-la en compte ara que estem a punt d'encetar el mes d'agost i molts estem a punt de fer les vacances. És aquesta mirada que fa que tot no sigui sempre el mateix:

"¿Qué es el mar? Una playa o una duna y una gran línea azul o verde muy antipática. ¿Qué es el Rin? Una corriente de agua, una roca y una ruina; luego más agua, otra roca y otra ruina (...) ¡Valientes imbéciles que no imaginan el papel inmenso que representan el detalle y el matiz" (p.23)

Ruta del Císter, abril 2014 (foto: Marta Millà)

 Que la novetat i la immediatesa no siguin la finalitat dels nostres viatges és una bona manera de fugir d'aquesta manera consumista de viatjar. Trobar el detall i el matís en cada objecte fa que pervisqui en el nostre record la memòria d' aquell moment desitjat i esperat. I és que el valor dels objectes és fonamental en el relat autobiogràfic de l'estada del francès a Pamplona. Els objectes ens retornen el nen i el jove que hem estat.

També la mirada ecològica s'afanya a fer-se present:

"Cada cosa en la naturaleza da al hombre el fruto que lleva, el bien que produce (...) Hay que civilizar también al hombre para la naturaleza. En este sentido está todo por hacer" (p.21)

I, avui, un segle i mig després, comprovem que és cert, que resta tot per fer.

Ruta del Císter, abril 2014 (foto: Marta Millà)

"Un nen que no oblidaré"

"L'August, un personatge que no podràs oblidar mai".

Aquesta és la frase que vaig llegir a la portada del llibre que m'ha mantingut aquests dies enganxada a una història que et fa veure la vida d'una manera ben diferent: des de la mirada i els sentiments d'un nen que t'encamina cap a una vivència de la tendresa i la consideració envers els altres. I segur que és un nen que no oblidaré mai perquè cada dia puc trobar un "August". No cal tenir una malaltia genètica que hagi transformat la cara d'una persona per saber que ser considerat en la diferència ajuda, segur, a ser molt millor persona quan acaba el dia.

Fa anys, vaig tenir una experiència que em va fer canviar la manera de veure la realitat i el meu entorn. Vaig conèixer la Mari Carmen, una nena que vivia al Cottolengo. Mentre la gent comprava embogida de cara a les festes de Nadal, vaig dedicar una tarda a estar amb ella. No vaig poder marxar d'allà sense fer-li l'abraçada que veia que esperava. Quan vaig baixar a Barcelona, tenia clar que la meva vida havia fet un punt i a part. 

L'experiència dels companys i companyes de l'August evoluciona a mida que avança el llibre, és a dir, el curs escolar. Al final, crec que les seves vides també han viscut un punt i a part gràcies a tenir l'August com a company. Un nen de mirada neta, irònic pel que fa al seu rostre desfigurat i amb una sensibilitat especial cap a la relació amb els altres. 

En el relat de R.J. Palacios, també veus la misèria d'algunes persones, i no precisament alumnes: pares que inciten a afrontar la situació des d'actituds reprotxables. Malauradament, això passa. No cal que siguin malalties; observacions absurdes i judicis gratuïts, des del desconeixement, fan que la consideració no sigui un valor en la nostra realitat. El director de l'escola Beecher ho té clar i aposta per aquest valor a l'hora d'enfocar l'acceptació i l'adaptació de l'August a començament de curs. Aquest serà el precepte del mes de setembre per part del senyor Browne (director de l'escola):

"Si has de triar entre tenir raó o ser considerat, tria ser considerat"

Per sort, triomfa l'actitud comprensiva, conciliadora  i considerada.

M'he quedat amb les ganes, però, de llegir els sentiments que guarden i s'empassen els pares de l'August. Cada capítol és l'experiència personal explicada per cada una de les persones més properes a l'August: la Via (la seva germana), el seu nòvio i alguns amics. Però, falten els pares...potser molt dolor, però encara més estima i amor...

"Tu segueix el dia i intenta tocar el sol! " 
(Precepte del mes de juny, escola Beecher)

Sant Joan Despí, Maig 2014
 (Foto: Marta Millà)

"August, un personaje que no podrás olvidar nunca".

Esta es la frase que leí en la portada del libro que me ha mantenido estos días enganchada a una historia que te hace ver la vida de un modo diferente: desde la mirada y los sentimientos de un niño que te conduce a una vivencia de la ternura y la consideración por los otros. Y seguro que es un niño que no olvidaré nunca porque cada día puedo encontrar un "August". No es necesaria una enfermedad genética que haya transformado la cara de una persona para saber que ser considerado en la diferencia ayuda, seguro, a ser mejor persona cuando acaba el día.

Hace ya años, tuve una experiencia que me hizo cambiar la manera de ver la realidad y mi entorno habitual. Conocí a Mari Carmen, una niña que vivía en el Cottolengo. Mientras la gente compraba enloquecida para las fiestas de Navidad, dediqué una tarde a estar con ella. No pude irme sin darle el abrazo que esperaba. Cuando bajé a Barcelona, tenía claro que mi vida era un punto y aparte.

La experiencia de los compañeros y compañeras de August evoluciona a medida que avanza el libro, es decir, el curso escolar. Al final, creo que sus vidas también han vivido este punto y aparte gracias a contar con la presencia de August como compañero. Un niño de mirada limpia, irónico en cuanto a su rostro desfigurado y con una sensibilidad especial hacia el trato con los demás. 

En el relato de R.J. Palacios, también ves la miseria de algunas personas, y no precisamente alumnos: padres que incitan a afrontar la situación desde actitudes reprochables. Desgraciadamente, esto pasa. No hace falta que sean enfermedades; observaciones absurdas y juicios gratuitos, desde el desconocimiento, provocan que la consideración no sea un valor en nuestra realidad. El director de la escuela Beecher lo tiene claro y apuesta por este valor cuando enfoca la aceptación y la adaptación de August a principio de curso. Este será el precepto del mes de septiembre por parte del señor Browne (director de la escuela):

"Si tienes que escoger entre tener razón o ser considerado, escoge ser considerado"

Por suerte, triunfa la actitud comprensiva, conciliadora  y considerada.

Me he quedado con la incógnita de conocer los sentimientos que guardan y los padres de August en su interior. Cada capítulo es la experiencia personal exlicada por cada una de las personas más cercanas a August: Via (su hermana), su novio y algunos amigos. Pero, faltan los padres...quizás mucho dolor, pero aún más cariño y amor...

"Tu sigue el día e intenta tocar el sol! " 
(Precepto del mes de junio, escuela Beecher)